Roser Comelles i Folch

(Neta d’en Josep Maria Folch i Torres) 

Voler parlar d’en Josep Maria Folch i Torres és una escomesa no massa senzilla de tant que d’ell s’ha escrit. Seria un començar i no acabar glossant de nou el que ja està glossat. La seva obra fou molt prolífica i extensa i en moltes vessants, prou resta àmpliament exposat en el fons documental de la Fundació Folch i Torres i amb un títol, per a mi, prou definidor de la persona: “Novel·lista, narrador i autor teatral. L’escriptor per a infants i joves més popular de Catalunya”. Són nombrosos els premis que al llarg de la seva vida va assolir, fruit d’aquesta meravellosa obra que ens ha deixat de llegat, i tota ella impregnada de cultura i catalanisme, dues paraules inseparables en el seu ideari. I una cultura catalana enfocada de forma molt especial als infants i escrita de forma autodidacta pensant, com a objectiu essencial, en aconseguir que la mainada de Catalunya llegissin en català ja de ben menuts, es sentissin catalans. En principi fou assidu col·laborador de la revista infantil en català, “En Patufet”, cap al 1905, entrant a la revista com a redactor per l’èxit que va tenir la seva sèrie “Aventures extraordinàries d’en Massagran”. L’any 1915 va publicar-hi una altra historieta, que també va triomfar, que duia per títol “Pàgines viscudes” i així va anar-hi publicant treballs al “Patufet” fins l’any 1938. La seva dedicació al teatre fou molt variada i extensa, però el seu gran èxit fou sen mena de dubte, l’obra de teatre infantil “Els Pastorets”, obra reconeguda com la més representada de la producció teatral catalana de tots els temps. I l’altra obra seva, una versió del compte popular “La Ventafocs”, va arribar a tenir més de mil representacions en aquell temps.

Fins aquí un molt breu resum, ben mirat potser massa sintetitzat, del que fora l’obra del popular Josep Maria Folch i Torres qui, guaiteu com n’és d’imprevisible la vida, va morir el 15 de desembre de 1950, quan al teatre Romea de Barcelona s’estaven representant “Els Pastorets” i ell tot just feia quatre dies hi havia estat present veient-te’ls. També cal fer esment que foren moltes les angoixes que ell i família van passar pel seu catalanisme, en unes èpoques fosques políticament que el van portar a l’exili i, a més a més, veient-se forçat a escriure en castellà. Ara bé, penso que el seu missatge enfocat als nens i nenes de Catalunya envers el català era, com s’ha fet esment, prou clar, orientat sobre tot a que mitjançant la llengua visquessin el catalanisme, que no es perdés la identitat de país. Just aquest desembre de 2025 s’acompleixen els 75 anys del seu traspàs.

El juny de 2024 va morir als cent anys l’última filla viva d’en Josep Maria Folch i Torres, la Roser Folch i Camarasa, i a casa hem tingut i tenim el goig de compartir amistat amb la Roser Comelles i Folch, neta d’en Josep Maria Folch i Torres i filla de la Roser Folch i Camarasa. I abusant d’aquesta amistat, amb ella i el seu espòs en Agustí Tresserra i Amigó, he gosat demanar-li tenir una xerrada perquè em parlés del seu avi, tot i que ella va arribar a aquest món pocs mesos abans que ell ens deixés, amb el desig de voler apropar-nos a la figura d’un personatge de tant renom, no des de la seva obra ja àmpliament difosa, sinó de la seva pròpia persona, de com fora, dels seus sentiments, de la seva família i que els va transmetre, d’aquest anhel de sentir-se català i aconseguir que els demés, ja des de la infantesa sentissin seu l’arrelament al catalanisme.

Gràcies Roser pel teu valuós ajut i esforç en recordar moments no viscuts directament, però ben segur arrelats entranyablement en el cor de la teva mare i que d’una forma u altra t’han estat transmesos sia per ella o altres membres de la família Folch i Torres.

Tant la família Folch i Torres com la Folch i Camarasa, han estat famílies nombroses. El teu avi eren 6 germans, 5 nois i una noia, si no estic equivocat i els teus avis varen tenir deu fills, 4 nois i sis noies, entre elles la teva mare. I els teus pares també varen tenir sis fills. Com és el viure en una família tan amplia? 

Molt bonic, molt bonic! De tant en tant ens reuníem tots, però sobre tot els cosins hem viscut molt junts plegats dins aquesta família gran, ja que compartíem els estius, des de la nit de sant Joan fins inici d’octubre, al mateix lloc. Per què l’avi tenia un terreny molt gran a Plegamans, que va repartir entre els germans i cadascú es va fer una caseta en ell. Era com una petita urbanització en la que tots érem família. Va ser una època molt bonica, com et deia, perquè els cosins érem més germans cosins que cosins germans. 

Roser, el teu avi nasqué el 1880 i morí el 15 de desembre de 1950, quan tu tenies pocs mesos llavors. Podríem dir que ell et va arribar a conèixer, a bressolar-te, i potser tu sols devies sentir el goig de les seves carícies. Que et va explicar la teva mare d’aquests moments? 

Doncs sí, i foren moments entranyables. Em va explicar que vaig néixer a casa de l’avi, perquè els pares vivien a Sant Feliu de Llobregat on se’ls hi havia mort una nena acabada de néixer i els cunyats, que eren metges, la van aconsellar que s’havia de cuidar molt en quedar embarassada de mi. El meu oncle Ramón, el germà petit de la mare, vivia amb l’avi, sol, amb una minyona a Barcelona, al carrer Provença, i li va dir a la mare que anés a viure amb ell a Barcelona, que tindria una minyona i així es podria cuidar i al mateix temps li faria companyia a ell ja que se sentia molt sol amb l’avi ja vellet. Tot l’embaràs de la mare el vàrem passar allà, amb el meu germà que tenia poc més de tres anys. Vaig néixer el 25 d’abril a casa de l’avi, ell a l’agost va anar a Plegamans on tenia la casa i al desembre va morir, quan jo tenia pocs pesos, però sí, l’avi em va poder conèixer i acariciar-me. 

I en anar creixent i conèixer més a fons qui fora el teu avi i quines les seves idees envers Catalunya, com et vas sentir? 

L’avi ja havia estat exiliat a França per política des del 1905 al 1908 i el que sempre hem comentat amb la família, és que se’l va conèixer prou per l’obra literària que va tenir molt d’èxit, però el fet va encobrir aquella important part de la seva militància política, què, malauradament, com et deia, el va obligar a exiliar-se i tot. Després el seu èxit literari ho va tapar tot això, però les seves primeres novel·les, que vaig llegir totes, eren molt de caire social i aquesta vesant d’en Folch i Torres, la seva vesant política diguem, és poc coneguda. Després fora quan es va dedicar a la literatura infantil inculcant el catalanisme. 

La teva mare junt amb els seus germans devien tenir moments il·lusionats, però ben segur que també de certa incertesa. Potser més d’un l’has viscut directament. Ho comentàveu amb la teva mare? 

Sovint ho vàrem comentar. Ella era la petita i va agafar l’època trista, la de la guerra, i com a cosa graciosa que recordés era potser la d’anar al teatre a veure “Els pastorets”, al Romea, cada setmana quan tocava, i sempre explicava, ja que li feia molta gràcia, que fins que no li van posar ulleres no se’n va adonar de que i com era el teatre. Ella es pensava que eren una sèrie de llumetes que es bellugaven. Li va ser tota una sorpresa. Aquesta fora la part anecdòtica que recordava d’anar al teatre. En canvi després va ser tot molt trist perquè va esclatar la guerra, se li van morir dos germans, el gran en Josep Maria d’una peritonitis i en Jordi, als 17 anys el van matar a la guerra i va ser ella qui va rebre la primera notícia i ho va haver de transmetre als pares. Ho va viure molt malament, passant molta gana i fred. Era tant el fred que passaven, deia, que quan anaven a dormir es vestien, es posaven guants, gorres, bufandes, perquè allà a la casa a Plegamans, una casa gran, hi feia molt de fred. Tristos records que tenia de la guerra i més veient el pare afligit perquè havia perdut dos fills i en quant a la feina, perquè se li va acabar. Va començar a fer alguna cosa en castellà sota pseudònims, llibres de text i poca cosa més. A la mare li va tocar viure la part trista de la vida de l’avi , sempre ho explicava així. 

Què va representar l‘exili al teu avi i família? Que en sabia la teva mare d’aquells temps d’incertesa i angoixa? Com es podia superar sentir-se lluny de la pàtria?

Quan l’avi es va exiliar era encara solter, i per tant la meva mare no ho va viure, devia tenir uns vint-i-cinc anys a l’exiliar-se, l’època que estava de militant del partit i en la que escrivia aquell tipus de novel·la social que el govern no acceptava. Era solter en aquell moment. A la mare li havien explicat que van anar a casa seva uns bons amics a recomanar-li que valia la pena marxés, ja que estava encausat pels seus escrits amb greus penes de presó i, encara que a contracor, el van convèncer i així ho va fer posant camí cap a Paris on hi va estar uns tres anys. Allà va conèixer diferents personatges que el van ajudar a fer menys feixuc l’exili, entre ells a en Picasso, assidu al Quatre Gats a Barcelona, qui va pintar un quadre amb el seu retrat.

Potser que el discurs envers la llengua catalana que en Àngel Guimerà va impartir a l’Ateneu Barcelonès i que el teu avi va sentir als seus quinze anys, acompanyant al teu besavi a l’acte, arrelés en ell amb més força el seu sentiment catalanista? 

Segurament, és possible. Tota la família, els seus germans, tots tenien moltes inquietuds intel·lectuals, tots van fer activitats culturals. I consta que ell va ser el que va tenir mes èxit amb la  literatura. Però el seu germà Joaquim fou el director del Museu d’Art Romànic i el que va fer baixar les pintures de Taüll a Barcelona i que també va haver d’anar a l’exili després de la guerra civil. Un altre germà va crear la primera escola per nens amb dificultats; és a dir, que tots els germans eren plens d’aquest sentiment intel·lectual i catalanista. El que passa és que van haver de posar-se a treballar molt aviat perquè el seu pare, que era ebenista, es va trobar que el negoci va anar malament i així es van haver de posar a treballar essent molt jovenets. Molts estudis no tenien, però sí molta inquietud intel·lectual.

Hi ha una curiositat del teu avi, ho he descobert fullejant el llibre que va escriure el teu oncle, en Ramón Folch i Camarasa, “Bon dia, Pare”, que fa una certa patxoca. Va néixer el 29 de febrer de 1880, per tal val a dir que celebrava l’aniversari cada quatre anys. Com resta escrit sols el va celebrar unes 17 vegades al llarg de la seva vida. Com havia de ser aquesta celebració familiar? 

Ben segur havia de ser una festa bastant divertida. També ho he llegit en el llibre de l’oncle. Una bona celebració, imagino, en els bons temps, és clar, ja que després, malauradament, penso que la situació no donava per a celebracions. Segur que no hi faltaven les representacions teatrals ja que l’avi s’havia fet un teatre al jardí de casa seva.

Parlem també de l’obra literària del teu avi. Fou molt extensa. Quines recordes amb més força o més tendresa, o que consideres essencials per a la mainada, pel catalanisme?

A veure, com t’ho explico. Nosaltres, amb el fet que passàvem els estius tots els cosins plegats, recordo que amb la cosina que érem de la mateixa edat, de més menudes buscàvem dels llibres de l’avi, dels de caire infantil, els que feien plorar més. Després vàrem passar a llibres per a joves, adolescents, com ara “Pàgines viscudes”, “La biblioteca gentil”, i ens ho havíem llegit tot. La mare també ho explicava, que era molt llegidora, encara ho sóc jo hores d’ara. Doncs sí, a l’estiu ens llegíem totes les obres de l’avi; agafàvem uns quants llibres, ens anàvem a una glorieta que l’avi tenia en el seu jardí i ens passàvem la tarda llegint, buscant el que més fes plorar. Les històries de “Les pàgines viscudes” ens eren molt emotives, i tots els seus llibres t’endinsaven en el català.

“Els Pastorets” va ser un encàrrec que li varen fer, que va acceptar i tenir d’escriure a corre-cuita. I segons sembla sense garantia de cobrament dels drets d’autor, ni premi segons resultats. Com va anar tot plegat?, ja que l’èxit fou extraordinari i ben merescut.

Doncs no sé ben bé com va anar aquesta part, podríem dir fosca en quan a la remuneració, ja que no la vaig viure i la mare no m’ho va comentar, però cal dir que l’èxit dels “Pastorets” és una realitat, ja que s’han continuat fent i són els d’en Folch i Torres els que més es fan cada any. N’hi d’altres, sí, però en “Lluquet” i en “Rovelló” tenen el seu encant. Com anècdota, a nosaltres, de petits, ens hi portaven a veure’ls i ens entusiasmava. Però, ves per on, vaig tenir un fracàs com àvia quan hi vaig portar als nets, ja que es van morir de por amb els dimonis, només volien marxar. Ho vaig fer amb tota la meva il·lusió, “anirem a veure Els Pastorets del besavi” i només em deien “si això s’acabés podríem marxar”. Tot un fracàs, es van espantar molt. Aquells dimonis que es passejaven entre el públic devien ser molt realistes...

Una casa a Plegamans amb un gran terreny, on tota la família hi feia estada, es guanyava bé la vida el teu avi escrivint en català?

Sí, a vegades ho penso, caram, escrivint en català guanyar-se la vida en aquell temps sembla espectacular. Va guanyar diners suficients per comprar-se la casa i el terreny a Plegamans, ja tenia molts fills, i a més en aquelles èpoques fosques que devia agafar amb la dictadura d’en Primo de Rivera i després amb el franquisme. Potser en part devia ser pel teatre, tenia el Romea per ell i també pel “Patufet”, que sortia cada setmana i se’n venien seixanta mil exemplars, que representaven molts diners a l’editorial i de rebot a ell mateix. Fixem-nos que seixanta mil exemplars cada setmana era una xifra altíssima i vol dir que arribava a tot Catalunya.

Certs crítics de teatre, l’èxit que va assolir “La Ventafocs” no el van acabar de pair, deien que no era teatre per a infants, sinó que qui ho gaudia era la gent gran. Que és el que no entenien de l’adaptació que va fer el teu avi? 

Imagino que això són enveges que hi havia, i passa per arreu, quan hi ha un èxit molt notable sempre hi ha la crítica dels qui voldrien ser-hi i no hi poden ser. I en aquest cas no sé el perquè, ja que em fa l’efecte és una obra que la poden veure tant els grans com els joves i aquesta va tenir un èxit molt gran. En Folch i Torres va estar molt vilipendiat també, li deien que era un carrincló, a més era creient i en certs ambients, la fe i la pàtria no queia bé a segons qui. Va tenir crítica dura i gent que hi estava molt en contra, especialment intel·lectuals, però el reconeixement de veritat li va venir per part del poble senzill.

El teu oncle Ramón en la darrera part del seu llibre “Bon dia, Pare”, sembla té un punt de cert dubte en si parlar o no, dels darrers dotze anys del seu pare, el teu avi. A la fi, decideix fer-ho. Quin sentiment familiar devia sentir en aquell moment perquè l’omplís d’incertesa?.

Perquè a Catalunya hi havia moltes dificultats econòmiques i sobretot culturals i l’avi ho estava passant molt malament en tots els aspectes, i per això jo vaig néixer allà com ja hem comentat. Ell vivia amb el seu fill Ramón, tots dos amb una minyona, sols, molt tristos i l’oncle patia pel seu pare. L’avi es va posar a pintar i la gent li comprava quadres perquè era en Folch i Torres, tot i que no ho feia malament, pintava prou bé, el meu germà Francesc als seus tres anys i poc el va veure pintant, però ho feia per supervivència, perquè l’ajudava a passar aquells moments, estava molt trist, enfonsat, també se li havia mort la dona. Per això es van reunir la meva mare i el seu germà, s’estimaven molt, i es van fer companyia mútua fins que vaig néixer jo. A l’avi ja li va quedar poc, ja que en tornar de passar l’estiu a Plegamans, se’n va anar a viure amb la filla gran i allà va morir, a casa de la meva tia Maria Rosa. L’avi no va superar la mort dels fills, i encara ara ho penso, no sé com es pot superar el fet. La meva mare també va patir perdre els germans. 

Roser, seguiríem parlant sense aturador del teu avi i del seu tarannà, prou la seva història, la seva tasca en tots els àmbits, familiar, cultural, social... ha estat tot un exemple per a Catalunya. Penso que aquesta data del 75è aniversari del seu traspàs és un bon motiu per posar de manifest la nostra gratitud pel seu llegat. Moltes gràcies de nou Roser. Ha estat un veritable plaer.

Pere Rodríguez i Darnés

Octubre 2025