Jordi Pons

En Toni Lázaro fou l’encarregat d’organitzar la trobada amb en Jordi Pons i Sanjinés per fer-li una entrevista a publicar a la web; ell prou coneix el seu tarannà, doncs moltes són les activitats i sortides a muntanya que darrerament han fet junts. Jo el coneixia d’oïda tant sols, el meu fort no és precisament la muntanya, però en Toni em tenia assabentat en tot i per tot i vàrem pensar que, als més de 90 anys que té en Jordi i fent el que encara està fent, és un candidat a afegir al grup de “jubilats però no retirats”.

Cercant per la xarxa les seves referències, et trobes que en Jordi està considerat un dels pares de la generació actual d’alpinistes i escaladors, que és un alpinista català referent pels muntanyencs catalans, un dels alpinistes més coneguts arreu del món, ha fet un munt de cims de totes les alçades a les muntanyes més carismàtiques i difícils del planeta… i no avanço més detalls doncs, per mi seria una gosadia i penso és millor els aneu trobant a mesura que us endinseu en la lectura dels seus comentaris. Però sí us avanço una cosa que vaig tenir el plaer de comprovar en el decurs de la trobada: ha gaudit de la vida de la muntanya com ningú i s’esplaia explicant-ho, ha estat el seu món des que era un marrec i ha assolit el seu prestigi de muntanyenc i alpinista d’una forma del tot autodidacta. Fins i tot penso que així com diuen que hi ha mainada que neix amb un pa sota el braç, jo penso que en Jordi hi va néixer amb un piolet. Bé, cal deixar que ens expliqui la seva vida i miracles i us dareu compte que gaudeix fent-ho, ha estat un plaer indescriptible escoltar-lo.

M’ha fet gràcia una afirmació que he trobat a la xarxa, a la revista VERTEX, en la que deies, “Si jo avui continuo viu és perquè he passat por a la muntanya”. Per què aquesta afirmació tan taxativa?

Cert. Perquè vaig tenir la sort d’escollir un esport, digues-li excursionisme, digues-li muntanyisme, digues-li alpinisme, en definitiva un esport a l’aire lliure, en el que en la seva pràctica sempre hagi tingut com a premissa que la muntanya o l’esport que practiqui és perillós. He acceptat el risc, però he fugit del perill i en el seu conjunt ho segueixo sentint perquè he tingut por de les coses perilloses i gràcies a això encara estic viu. Potser és una manera molt simplista de dir-ho, però la por és la que ens fa preveure el que pot passar i de que has de ser prou prudent per saber-hi fer front o tornar enrere. La muntanya sempre està allà, no es mou, ets tu qui pren les decisions. Quan més arriscat és l’objectiu, més pots caure en el parany i fer-te mal.

Com et vas iniciar a la muntanya?

Vaig començar des de baix fent excursionisme gràcies al meu pare que ja ho era d’excursionista. I guardo el record de la meva primera travessa a les Guilleries i Baix Montseny, una Setmana Santa, on em vaig donar compte per primera vegada que dormir en una tenda de campanya era més divertit que dormir en el llit de casa. A tot això, llavors jo tenia 10 anys.

Un muntanyenc molt precoç, no?

Sí, i en una època prou complicada. Anava a un col·legi religiós de capellans claretians, al carrer de Pare Claret a Barcelona en aquella època franquista, essent com era republicà, republicà, havent nascut el 1933. Però és clar, la guerra “incivil” de l’estat espanyol ens va portar de jovenets a conviure amb les idees franquistes, i al col·legi ja ens venia gent de la Falange, barrejat amb els del Frente de Juventudes, que deurien buscar adeptes jovenets per integrar-los a les seves associacions. Però vet aquí que jo vaig ser minyó de muntanya quan altres companys, que també els hi agradava l’excursionisme, els hi va anar molt bé lo del Frente de Juventudes perquè els hi regalaven el material, botes, mitjons, jaquetes… mentre els captaven doncs els hi feia falta adeptes al seu ideari. Però jo minyó de muntanya, en un agrupament que es deia Apel·les Mestres i vaig aprendre a estimar el país des del punt de vista de minyó escolta o boy scout a Catalunya. No sé que hagués passat si els meus pares haguessin estat del cantó dels guanyadors de la guerra, però sortosament això a casa no es va respirar mai i per tant vaig tenir la sort de fer reunions d’excursionistes, de minyons escolta, que anaven a la Serra de Bertí, Santa Fe del Montseny o Sant Llorenç de Munt estirant molt, sempre des d’un punt de vista apolític, però sí barrejat amb aquest esperit de pàtria, de país. I m’he anat fent gran amb els mateixos sentiments, mantenint-los i convivint molt bé dins l’esport de l’alpinisme, que en definitiva és una activitat que no té res a veure amb la política.

És cert, res a veure amb la política, sols arrels de família amant de la natura, oi?

Però a Catalunya diria que totes les famílies tenen quelcom vinculat amb la natura, amb respecte per la muntanya. Per això l’excursionisme és el nostre ADN, diferenciat d’altres llocs de l’estat espanyol. I en aquest tarannà de Minyó Escolta vaig començar a conèixer la muntanya.

Però també vas practicar la natació de petit, no?

És veritat que als deu anys unes amigues meves que anaven amb bicicleta per Barcelona i rodalies, se’ls hi va ocórrer dir que per què no ens fèiem socis del Club Natació Catalunya, que estava a la Travessera de Gràcia. Com que jo seguia els passos del que feien els més grans, del meu germà que era el muntanyenc i d’aquestes noies que em van aficionar a la bicicleta, em vaig fer soci del Club Natació Catalunya. Què va passar? Essent infantil sembla que ho feia força bé i inclòs vaig anar als campionats de Catalunya, a Reus, però noi, en fer els 16 anys em van canviar de categoria i em van posar amb els que ja feia anys hi estaven, que ho feien molt millor que jo i em vaig donar compte que nedant, nedant, no aniria gaire lluny. El diumenge sortíem d’excursió i els dilluns fèiem entrenament de natació i m’agafaven unes rampes increïbles i l’entrenador, en Mariano Trigo, amb la dèria de que fes peus piscina amunt piscina avall fins que deia prou. Jo me’l anava mirant esperant el moment que digués “Va Jordi, prou” però ell girat a un altre costat.

 I així, doncs?

Vaig agafar-me de ple a l’excursionisme. El meu germà, set anys més gran que jo, soci de l’Agrupació Excursionista Pedraforca, ja era escalador de Montserrat i esquiador a La Molina i un bon dia em va dir, “Escolta nen, vols venir amb mi a La Molina?”. I vam anar a dormir al refugi de l’Agrupació Excursionista Pedraforca, on tothom feia alguna cosa, ja fora posar llenya a la “puela”, treure les cadires de sobre els bancs on havia estat durant la setmana, altres escombrant… i em vaig trobar dins un ambient molt maco, havent ja deixat els Minyons Escolta per tenir ja més de 16  anys, i vaig entrar en un món diferent, amb gent més gran que jo i en un lloc tan bonic com era La Molina.

I d’on sortien les misses? Doncs anar a esquiar no és barat i no sempre pagaria el teu germà, oi?

Aquest era l’inconvenient, que jo no tenia diners, i aquell primer dia no recordo si vaig pagar jo o el meu germà, però sí em vaig donar compte que esquiar m’agradava i que hi havia d’anar més vegades buscant la forma que no em costés gaire. I vaig aprendre el truc de no treure el bitllet de tren fins La Molina; un dia el treia fins a Ripoll, un altre fins a Vic, i això comportava que a les estacions on el tren parava i havent localitzat on era el revisor, baixava del vagó i en pujava a un altre per esquivant-lo. El viatge durava tres hores fins arribar a La Molina, però es feia més curt a base de baixar i pujar al tren.

Ara segueix durant tres hores el trajecte, poc ha canviat.

És veritat, tothom es queixa que no hem avançat gaire a l’any 2023. Em vaig fer tant expert en no pagar al tren perquè no tenia calés però volia anar a la muntanya, que vaig acabar agafant bitllet per baixar a l’andana a la Plaça Catalunya, l’aventura del revisor ja començava aquí. Van ser aquells trens, coneguts com el “tren blanc”, que anaven tan atapeïts, tant, tant, que el revisor no hi havia manera que passés. S’anava aclarint a mesura que la gent arribava a Vic o altres estacions i llavors el tren s’anava buidant i es feia més arriscat perquè el revisor ja anava passant. Però bé, en qualsevol cas em vaig anar fent un homenet anant a esquiar a La Molina, amb uns esquis que em van prestar i que després vaig comprar per 25 pessetes, uns esquís amb unes fixacions de corretja i una molla darrera grandiosa, unes fixacions que el peu s’aixecava totalment, no com ara que la bota va bloquejada a l’esquí, i amb aquella gent més gran que jo vaig començar a anar als estanys de Carançà, a l’Estanyet, cap a Font Romeu, cap al Carlit… Hores d’ara no entenc com, sense tenir punyetera idea, vaig aprendre a esquiar sense instructors, sense professors, doncs si ni tan sols podia pagar-me el tren, com hauria pogut pagar-los ni pagar els “forfait” de 6 viatges? Em dedicava a fer voltes pel bosc del Pla Agre, baixant per la Pista Llarga, aquí caic, aquí m’aixeco i així vaig anar aprenent. A hores d’ara encara em foto les mans al cap quan penso com tenia nassos d’anar llavors, amb aquells esquís, aquelles fixacions, aquelles lones on es fotien uns pans de neu increïbles, com tenia nassos de baixar aquelles valls dels Pirineus. Sempre dic que llavors ja feia esquí extrem.

La teva vida professional ha estat sempre dedicada a la muntanya?

No, t’ho explico. La meva família es dedicava a la decoració, a la tapisseria. El meu avi havia sigut ebenista i el meu pare era encarregat en una empresa de tapisseria. En acabar jo del col·legi, sembla que estava preparat per entrar a treballar a una oficina i vaig dir a casa que no havia nascut per seure darrera una taula o un banc i anar com un vailet a fer encàrrecs, que volia viure d’altra manera. Llavors el pare em va dir que aprengués el seu ofici, de la tapisseria, com tota la família, però aquesta etapa va passar sense pena ni gloria. Vaig entrar a treballar d’aprenent a Mobles Pallarols, vaig aprendre l’ofici, però ben aviat vaig anar a fer el Servei Militar a Aviació.

¿Aviació? Res a veure amb la muntanya, no?

Sí, perquè no volia anar a fer la mili com tots els meus companys, que tenien la felera d’anar a aprendre a esquiar, esquí de muntanya, a Jaca o altre lloc, i jo no em veia fent marxes de 30 km amb un mosquetó i una motxilla amb 20 kg de pes a l’esquena i havent de passar per on volia el sergent. Per això em vaig apuntar voluntari a l’Aviació que, tot i ser 6 mesos més llarga que la mili de terra, per a mi tenia un altre esperit. Em van destinar a Saragossa on vaig fer 2 anys de servei, i en tornar, ja era una miqueta gran, vaig decidir anar-me’n de vacances fent turisme cap a la Costa Blava i mirar de centrar la meva vida, no volia tornar a la professió de tapisseria i vaig anar deambulant un temps sense saber exactament cap on em dirigia. Però a última hora em vaig dedicar de ple a la muntanya i com que tenia els meus pares que em posaven el plat a taula, no tenia problema per anar subsistint ajudant al meu pare amb tasques de tapisseria. Havent ja complert els vint i tants anys, vaig entrar en la fase de l’alpinisme i rere aquest començament d’escalada vaig anar empalmant amb expedicions, una primera expedició espanyola, amb els meus companys catalans cap els Andes del Perú, però ja havent començat a fer activitats als Alps, perquè com sempre dic, vaig començar a anar a la muntanya gastant espardenyes, després vaig tenir la sort de portar botes, conèixer el que eren els grampons per anar sobre les botes i utilitzar el piolet, però tot això ho vaig anar fent d’una forma autodidacta, pas a pas, sense fer com es fan ara aquests grans salts on la gent se’n va al Montblanc o al Kilimanjaro o l’Aconcagua i se’n voldria anar a l’Himàlaia.

Però lo teu era l’excursionisme.

Jo vaig ser excursionista i soci de l’Agrupació Excursionista Pedraforca de vailet, també del Club Muntanyenc Barcelonès i després em vaig fer soci del Centre d’Excursionisme de Catalunya, perquè entre altres coses, em vaig dedicar a anar a La Molina a fer voltes pel Pla Agre, ja que no podia fer baixades perquè havia d’agafar el telesquí i no tenia diners per fer-ho. A la quarta vegada que vaig anar a La Molina vaig participar en una cursa social de mig fons de 8 km, arribant en quart lloc entre una vintena de corredors. La gent li deia al meu germà, “Osti, el teu germà, té fusta de corredor”. I jo els responia, “No tinc fusta de corredor, el que no tinc són diners per agafar el telesquí i fer baixades com feu vosaltres” i a base de fer voltes em vaig fer fort. I això em va portar a dedicar-me a l’esquí de fons. Com que al Club Muntanyenc Barcelonès no hi havia prou gent ni per fer un relleu, que havien de ser tres corredors, em vaig fer soci del CEC al 1957 on hi havia un planter increïble de corredors d’esquí de fons, o esquí nòrdic, com es deia a l’època, amb el famós Ernest Mullor que era una eminència i fins ara en que encara segueixo sent soci, vaig descobrir l’encant que té no anar individual pel món sinó formant part d’una societat que estima el mateix que estimes tu, ja sigui l’excursionisme, l’esquí de muntanya, de baixada o l’esquí nòrdic o les excursions per conèixer masies o per fer literatura… era un món que vaig anar descobrint a mesura que em vaig fer gran dins d’aquest apartat de l’excursionisme.

Però a la fi, vull entendre, vas deixar l’excursionisme.

El que passa és que vaig seleccionar l’escalada i l’excursionisme va quedar un tant apartat, doncs vaig descobrir l’atractiu que té fer front a la dificultat i m’encaixava amb la meva manera de pensar, buscant sempre objectius que estiguessin per sobre el que jo penso podia fer, com allò de la pastanaga al teu front, sempre una mica més enllà. I vaig descobrir que les muntanyes dels Alps, a part de tenir les seves pujades normals, tenen unes vessants difícils amb un cert atractiu pels qui ens agrada l’exploració, l’aventura, i si m’apures també el risc, no el perill, el risc. I ja tens a en Jordi Pons escalant a on cap altre espanyol ho havia intentat perquè eren objectius que estaven molt lluny del “montañismo del estado español”. Però en Jordi s’hi va atrevir. Al 1962 escala per primera vegada la paret nord del Cervino, la muntanya més carismàtica dels Alps, el famós Cervino de més de 4500 metres, una muntanya tan bonica com exposada. Les muntanyes no s’escalen mai sol, sempre hi ha l’amic, la cordada, i en el Club Muntanyenc Barcelonès vaig anar coneixent gent de la meva edat, en Anglada, en Guillamón… grups que ens vam anar trobant a nivell d’escalada, grups de muntanya molt importants, com ara el Grup Alga que era d’alta muntanya. I amb aquests amics vaig fer la segona part de la meva vida que era l’escalada als Alps, la paret nord del Cervino, la famosa paret nord de l’Eiger, la tristament famosa paret de l’Ogro que li diuen, on hi vam anar l’any 1964, una paret nord que portava quasi una quarantena de morts, i ens hi vam atrevir. O la paret nord de les Grandes Jorasses a Chamonix.

Escalar aquestes parets devia ser tot un repte en aquella època.

Sí, i en Jordi Pons es va convertir en el primer home de l’estat espanyol en fer aquestes tres grans escalades. Hi ha un famós llibre d’un tal Heckmair que es diu “Els tres últims problemes dels Alps”. Es tracta del Cervino, Eiger, i les Grandes Jorasses totes aconseguides per grans escaladors mítics dels anys 30. Per a l’alpinisme de l’estat espanyol  tot això eren “palabras mayores” fins que en Jordi Pons i en Josep Manel Anglada, vàrem posar la cirereta del pastis, aconseguint-ho. Però és clar, els Alps eren el preàmbul d’altres muntanyes més altes, no diré més difícils, però sí més altes, i com que lo de l’alçada sempre ha estat un objectiu de l’ésser humà, de pujar quan més amunt millor, van venir els Andes del Perú. Podíem anar-hi a l’estiu, idioma conegut i unes muntanyes precioses, primer a l’any 1961, tornant al 1963 i a partir d’aquí una dotzena més de vegades més escalant el Nevado Huascaran, el Siula Grande, el Yerupajá, etc…. sempre cercant objectius més difícils que la ruta normal, doncs ja érem veterans de l’alpinisme. Resolta l’etapa dels Andes del Perú, quedaven objectius més alts i que havíem llegit a l’editorial Joventut, com ara l’expedició dirigida per Maurice Herzog a l’Annapurna el 1950, i tres anys més tard la pujada al famós Everest d’en Hilary i en Tenzing. A l’alpinisme de l’estat espanyol li quedava una mica lluny tot això, tot i que havíem escalat per primera vegada a 6000 metres amb una selecció d’alpinistes de l’estat espanyol, però cinc anys més tard els catalans vàrem pujar a 7000 metres, a la serralada de HindoKush, entre l’Afganistan i Pakistan. Per primera vegada pujàvem al Istor-o-nal de 7400 metres. És cert que encara quedaven els cims de l’Himàlaia on cinc anys més tard vàrem assolir l’Annapurna Est, un cim verge de 8024 metres, o sigui havíem fet els 6000, 7000 i 8000 metres.

Tot un èxit. Devíeu estar plens de satisfacció, un gran repte assolit.

Sí perquè va ser tot un seguit, excursions, escalades a Montserrat, excursions pels Pirineus, anada als Alps, tres parets Nord difícils, després els Andes, l’Himàlaia. Mai se’ns podrà dir que això va sortir del no res, no, ens ho vam guanyar a pols, pas a pas, d’anar amb espardenyes de caçador fins arribar a portar botes dobles amb grampons i piolet. 70 i tants anys de la meva vida fent alpinisme. I amb els meus companys vam assolir el primer cim de 8000, el primer de l’estat espanyol, fita molt important en la que hi vàrem anar amb tota la prudència del món, amb tot el respecte que es mereixia una muntanya d’aquesta alçada. Avui dia, ho estem veient, i amb en Toni n’hem parlat moltes vegades, a una muntanya com l’Everest, cents de persones enganxades en una sola corda, amb xerpes que durant molts dies ho han equipat amb cordes fixes per a que la gent s’hi pugui agafar i tirant d’oxigen artificial, algú que et pugi, algú que et baixi, que et faci el menjar i et doni el beure… tot s’ha transformat a base de dòlars i això no és l’alpinisme d’aventura que nosaltres havíem descobert i havíem aprés. Per tant m’he fet gran veient tota una faceta d’evolució, que l’he viscut en pròpia pell, per arribar a la conclusió que fer muntanyes de 8000 tal com les pugen ara no m’interessa.

Has explicat, Jordi, dues facetes de la teva vida, com esquiador i alpinista. Però en tens dues més que coneguem, cineasta i escriptor. Ens fas cinc cèntims?

No es pot dir que sigui escriptor, escric molt sí, però he publicat el llibre de l’Annapurna, que vaig tenir la sort que a l’editorial Joventut, els amics Zendrera, els hi encantés el llibre i com llavors es dedicaven a publicar tots els llibres d’alpinisme, la majoria de l’estranger, el fet que aquest fos en català “Annapurna un 8000 verge”, el publiquessin i el passessin també a la versió castellana. Amb en Estanislau Torres, un company del Pedraforca, li vaig suggerir la possibilitat que em revisés el llibre, “Estic acabant un llibre pel Planeta, però enviem un capítol o dos i si veig que m’agrada t’ho faré”. Ell era més gran que jo, amic del meu germà, té escrits llibres del Pirineu, i en agradar-li els dos capítols que li vaig enviar em va dir que el revisaria. Va fer també la correcció ortogràfica i d’estil, menys feina per a l’editorial que el van publicar tal qual. Al ser el primer llibre de l’Himàlaia d’un català, en van fer tres edicions en català i dues en castellà.

Per ser un primer llibre déu n’hi do les edicions.

Aprofito l’avinentesa per explicar una anècdota. Estava un dia passejant per la plaça de la Catedral de Barcelona, un dijous que hi ha els brocanters, i vaig veure en una parada dos llibres de l’Annapurna, un al costat de l’altre i li pregunto al venedor, “Escolti, quin preu té?” “Aquest 1000 pessetes i aquest altre 2000” “Coi, però si és el mateix?” “No, no, aquest és de la primera edició i aquest de la tercera” “I ara, jo que sóc l’autor no ho sabia això!” “ Vostè és l’autor del llibre?” “Miri darrera, Jordi Pons” “No foti, que me’l pot dedicar?” Li vaig dedicar i el va retirar de la venda. S’ha fet una quarta edició per un company de l’editorial Tushita, i abans li vaig dir “Enric, no en vendràs cap doncs s’han fet ja tres edicions en català i dues en castellà”. Però va tirar endavant amb aquest sistema digital que se’n poden fer tirades de vint en vint o trenta en trenta, no com abans amb la quatricromia amb tirades de 1000 llibres. Bé doncs, ara hi ha la quarta edició.

Però això no és tot, oi?

No, perquè com m’agrada més escriure que llegir, vaig anar escrivint les meves aventures, que si el Yerupajâ, que si l’Annapurna, que si la paret nord del Cervino, la paret nord de l’Eiger… ho escrivia a màquina fins que va arribar l’informàtica i anava fent… duia ja una colla de fulles escrites quan va venir un amic meu, en Jordi Lalueza, i es va interessar en el que feia i li vaig explicar i em va dir que per què no ho publicava. “No home, no m’interessa publicar-ho” “Vols que t’ho miri jo?”. Perquè va veure un lloc que posava una paraula que li faltava l’accent i va comentar “Home una miqueta corrector sí que sóc. Vols que t’ho miri?” “Bé, val”. Es va endur les fulles i va fer un primer enviament d’elles amb una quantitat de ratlles vermelles amb correccions fins que un bon dia em diu, “Jordi, això paga la pena publicar-ho. Està molt bé que ho escriguis tal com ets tu”. I això sumat a que un dia el CEC va publicar el 50è aniversari de la meva ascensió a la paret nord de l’Eiger i va posar “De les memòries encara no publicades d’en Jordi Pons”, tot i que jo vaig dir que no ho pensava publicar, però tant la meva muller com en Jordi Lalueza deien que sí, que un dia a l’editorial Desnivel de Madrid, en Daniel Rodríguez, li vaig proposar i em va dir “Sí Jordi, pero en catalán” “Si claro, lo tengo escrito en catalán”. Li vaig suggerir que també el fes en castellà però la seva resposta va ser “Jordi, es que los catalanes no vendéis en España, en Madrid i tal”. I la cosa va quedar així. I del llibre se’n va fer una edició de 2000, molt ben feta amb una fotografia molt acurada, i en portar-ne més de 800 venuts l’editorial estava ja contenta. A les conferències se’n venen, però és clar, jo no sóc qui ha de vendre llibres, és l’editorial qui s’ha d’esforçar a vendre els llibres.

Tens raó, l’editorial ha de ser la primera interessada en que funcioni la venda. I en quant a cinema què tal?

Vaig començar amb uns amics meus d’Andorra a fer pel·liculetes de súper 8 amb una Canon que encara conservo, i vaig tenir petits premis a Portugal, al CEC a Catalunya, però eren molt d’aficionat. Quan anava a algun poble a passar les pel·lícules per la Caixa, “La Caixa a les escoles”, amb el projector, la gent es posava al darrera de tot i els hi deia que es passessin al davant, perquè les cares eren sempre una mica confuses. El súper 8 era molt d’aficionat, i en dar-me compte que allò tenia un cert atractiu, vaig decidir passar a la càmera professional i a l’any 1978 em vaig estrenar als Andes del Perú en una pel·lícula pujant al Yerupajà, una escalada de 1000 metres de neu. He fet al llarg de la meva vida 22 pel·lícules de 16 mm, la majoria de vegades a laboratoris que ja no existeixen, on feien la còpia de treball, el talonatge amb una primera còpia, una segona còpia i tot plegat em costava una autèntica fortuna, que havia d’amortitzar passant-les arreu de Catalunya. Vaig acabar fent-les totes en català, en castellà algunes còpies, perquè partia ja del negatiu i inclòs algunes en francès. Les enviava a festivals i vaig guanyar algun premi, com ara al festival de Trento al 1975, amb la pel·lícula “Ama Dablam, la muntanya sagrada del xerpes”, o una altra que vaig fer al Mckinley a Alaska, que vaig guanyar al festival “Les Diablerets” a Suïssa, algunes a Portugal, a Torelló també vaig guanyar diverses vegades… i ja s’ha acabat tot això. Tota la vida amb un projector Bauer de 20 quilos de pes i les pel·lícules amunt i avall passant-les cada nit a un lloc o altre de Catalunya per amortitzar l’elevat cost que tenien, entre 700.000 a 800.000 pessetes cada una, de vegades havia anat a algun lloc de l’estat espanyol i de l’estranger com a Chamonix un parell de vegades.

Em sembla prou important aquesta difusió de les teves pel·lícules per a coneixement de molta gent no avesada a la muntanya.

Sí, però tot s’acaba en aquesta vida, es puja hi ha un èxit, es manté un temps i després comença a baixar. Les pel·lícules que tenia en un traster, on es deterioren, les vaig passar a la Filmoteca de Catalunya, si poden tenir les d’en Luis Buñuel també poden tenir les d’en Jordi Pons, no?, on les conserven en bones condicions. M’ho vaig passar molt bé, no va ser un negoci, però les vaig amortitzar. Però hi ha alguna pel·lícula que no vaig passar mai al públic, perquè sóc el primer que no m’agraden les imatges, com per exemple una del Kilimanjaro, on filmava animals i d’altres coses. La gent sortia  a la nit a veure les pel·lícules d’en Jordi Pons, però aquesta que ja a mi no m’agradava, no podia fer-los perdre el temps, doncs era conscient que el National Geographic, o la BBC, feien uns reportatges tant increïblement bons sobre la natura, que jo no tenia nassos de fer que la gent sortissin a les 10 de la nit a veure una pel·lícula que es deia “A l’ombra del Kilimanjaro”, un rotllo de pel·lícula que no la vaig passar mai enlloc. Però la tinc i allà està. De les altres em queda la satisfacció que 40 anys més tard encara segueixin agradant i no parin d’aplaudir-les. Eren pel·lícules filmades a 8000 metres, amb una càmera pesada que s’havia de portar a l’esquena, amb bobines que s’havien de canviar cada 3 minuts, s’havien de carregar les bateries doncs a baixa temperatura es descarregaven de seguida, dormint dintre el sac amb càmera, bobines, tot plegat…  sacrifici que sols pots saber si has filmat a més de 8000 metres, on respires per les orelles, estàs fet una merda, cansat, procurant no entri la llum als negatius… i tot això ho he fet i ara estic recollint els fruits de tots aquells anys.

A veure Jordi, nosaltres, al menys jo, no tenim experiència en el tema. Com recoi t’ho feies per canviar els carrets de la càmera?

La meva muller havia vist en algun hotel unes teles com d’alumini als finestrals a fi que no passés la llum. La va buscar i en trobar-la em va fer una funda amb cremallera per posar la càmera a dins i els braços pel costat. No és senzilla l’operació a 7000 o 8000 metres, amb un fred que pelava i amb pel·lícules que duraven 3 minuts. Posava la càmera dintre la funda amb la bobina nova i altres estris, tancava la cremallera i posava els braços pel costat per fer el canvi. Treia la tapa de la càmera, treia de dins seu la bobina acabada, posava la nova, premia el botó que anés passant la cinta i en sortir l’havia d’enganxar en el rotllo buit amb una mica d’esparadrap i tot això sense veure res i un cop ho tenia tapava altre vagada la càmera, la cinta treta la posava en la caixa i tancada amb esparadrap i a tirar endavant. Aquesta operació feta a aquella alçada i amb el fred que fotia com deia, on l’has de fer sense aquells guants tant gruixuts que portes, era un autèntic sacrifici. I quan portaves les 15, o 20, o 30 pel·lícules de tres minuts al laboratori per revelar i em trucaven dient que havien sortit bé, era com quan obres un meló i resulta que et surt dolç. I jo respirava i content, doncs havies fet una pel·lícula que sabies que la gent als pocs mesos , amb la teva veu o la d’un locutor, la podrien veure. Als estudis de Salvador Serra, al Passeig de Gràcia, li posaven la banda magnètica per poder incorporar la veu i els efectes especials. I anava amb uns pitons d’escalada i un esquellot, que encara conservo en el traster, per quan els iacs anaven caminant per la neu amb el soroll dels cascos… o el vent, pluja, trons, hi havien discos d’efectes especials. Tot això era un treball de laboratori, però el que sí era autèntic eren les imatges que havia agafat.

Tu Jordi, ets sent que t’hagis jubilat en algun moment?

No. I el que no t’he dit és que fa molts anys, de retorn d’un viatge als Andes que vàrem fer amb el meu amic Anglada, ens vàrem aturar a Califòrnia per anar a escalar al Parc Nacional de Yosemite i vam estar convivint en una comuna d’escaladors americans on vam descobrir que un dels nois escaladors utilitzava per tancar la motxilla, no el nus que havíem fet tota la vida, sinó que utilitzava un estri de plàstic, que ens va donar la idea, a base millorar el que vàrem veure visualment, de fer a casa nostra una peça que estalviés el tancar les motxilles amb el clàssic nus del cordó. I allò que va portar? Una revolució al temps que aportació als estris d’excursionisme, a l’igual que el piolet, el martell, els pitons… era una peça de plàstic que substituïa fer un nus amb el cordill per tancar la motxilla, que devia pesar uns 3 grams i que vam batejar amb el nom de “tanka”, perquè realment tancava el cordó. Primer es va aplicar a la motxilla, després al sac de dormir, a les sabates… tancava uns cordons. Aquesta aportació es va enviar arreu del món, milions de peces i es va fer tan coneguda que tots els fabricants de roba d’Europa ens compraven la “Tanka”, amb “k” no amb “c”, per fer un nom més comercial internacionalment. Com deia un amic nostra, “la tanka que tanca tant”. Ens va durar vint i tants anys i encara avui dia tothom l’utilitza per tot, sigui sacs de dormir, motxilles, anoracs… les cases de roba posen tankas a les peces doncs tothom la va copiar. Aquesta aportació està en el Museu de Disseny de Catalunya, “Tanca inventada per en Josep Manel Anglada i Jordi Pons – 1963, peça de plàstic, de nylon, de 2 a 3 cm d’alçada, 1,5 cm d’ample i 3,5 grams de pes”. Tot plegat una aportació de la qual hem viscut una bona colla d’anys, en enviar-ho arreu.

Jo recordo que quan les fèieu hi posàveu el nom i la marca.

Sí, aquell triangle. Totes les cases, que avui dia segueixen fabricant material, li posaven el nom. Penseu que enviàvem peces a Xile, en sacs que sortien en vaixell a base de 300.000 peces, cap a un fabricant que ho posava no en anoracs d’esport, sinó en vestimenta de treball. Ens vàrem fer famosos arreu del món. També he viscut una mica gràcies a les coses de muntanya, conferències, pel·lícules que vaig fer, a part d’aventures amb companys, sortides de 3 ó 4 mesos voltant per arreu del món amb un Land Rover, per Amèrica del Sud… He viscut la vida que a mi m’ha agradat, no la que em van preparar al Sagrat Cor de Maria per fer-me un homenet i treballar en un despatx, he fet la vida que m’agrada, a l’aire lliure.

Bé, hem d’entendre per la pregunta que t’ha fet en Pere, que no t’has jubilat, oi?

Sí, és que no he fet cas de la pregunta perquè encara no m’he jubilat. Home, imagino Pere, que jo no sóc el que era, evidentment, i aleshores tot això va passant factura d’una manera natural. Que si el genoll, l’espatlla que et falla, ara m’he assabentat que tinc molt de ferro… no sóc un ésser excepcional sinó una persona que al posar-me en marxa caminant m’adono que a mesura que faig distància em vaig trobant millor però que, de seguida vas a pitjor, doncs et canses abans, l’edat no perdona. I hem de mirar sempre endavant, la pastanaga que tenim davant nostra per assolir. He estat un home d’objectius i he tingut la sort de gaudir d’un esport on he estat carregat en totes les etapes de companys, entre ell en Toni d’ansà vàrem entrar en contacte, o en Emili Civis i en Josep Manel Anglada, que 45 anys més tard de les expedicions fetes, ens seguim trobant un cop a la setmana per dinar junts, i això té un valor increïble. És clar que abans parlàvem d’objectius, on aniríem a escalar el diumenge, i ara parlem de medicaments, que si prens Sintron, que si demà tinc visita al metge… d’alguna s’ha de parlar mentre dines. Els amics segueixes tenint-los al teu costat, per lo bo i lo dolent i això no té preu. No són aquells coneguts a l’aeroport en participar en alguna expedició conjunta i en acabar t’acomiades també a l’aeroport i s’ha acabat el contacte. Per a mi compte, quan arribes a dalt d’un cim, sigui l’Aneto, el Matagalls, on no hi ha ningú que et posi cap corona allà dalt, l’abraçada del company, el cop de mà significatiu, hi ha la mirada i ve la baixada, el sabor que té aquest esport que és l’excursionisme. No cal pujar massa alt, cal tan sols cobrir l’objectiu, i si no ho assoleixes tampoc passa res, la part humana és més important que la part logística.

És el que tu sempre dius Jordi, que la muntanya t’ha de donar permís per poder fer el que tu pensaves fer.

Exacte Toni, perquè quan la muntanya no vol, tu no puges i l’has de mirar sempre amb tot el respecte, sense que l’idolatris, no cal que la magnifiquis, perquè a vegades assolint objectius que t’han costat molt, renegues d’haver pujat, tens ganes de tornar enrere i baixar i quan estàs a casa, o al campament a la tenda, aleshores et dones compte del que has passat, en els moments difícils i en els no tan difícils. Però quan ja estàs a baix. A la pregunta que et fan de què sents quan estàs a dalt, la resposta és que tens ganes de baixar, sobre tot si fa fred, si fot mal temps. Has aconseguit l’objectiu i prou, no cal magnificar-lo, és una peça que està allà a la naturalesa, que serà sempre respectada perquè està allà. És l’entorn amb el qual hi has arribat el que pesa, el que queda, això és l’important.

Bé, no pararíem d’escoltar a en Jordi Pons, i a pesar nostre és ja hora que finalitzem l’entrevista, havent rebut una entranyable lliçó del que és l’excursionisme, l’escalada, que no cal arriscar-se a la muntanya, que s’ha de ser prudent i respectuós amb ella… però també ens l’ha donat envers l’amistat que s’assoleix en aquest extraordinari esport. Moltes gràcies Jordi per tot el temps que ens has dedicat i tot el que ens has explicat. Estic convençut que la seva lectura serà del ple grat de tots els visitants d’aquesta web. Una abraçada.

Pere Rodríguez i Darnés

Antoni Lázaro i Casadesús

Juliol 2023