Carme Ruscalleda

Intentar fer una presentació de la Carme Ruscalleda Serra em sembla del tot innecessària, doncs, prou coneguda és la persona no sols des del rellevant món de la gastronomia on ha adquirit un merescut prestigi havent-se fet creditora d’un munt de guardons i d’estrelles Michelin, sinó amb moltes altres facetes de la seva vida pel seu caràcter polifacètic, sigui intel·lectual, social, mediàtic… fins i tot de caire polític, però que ben segur no han pogut en cap cas, passar pel davant del que més l’haurà omplert, tant de satisfaccions com d’angoixes, com sol succeir, que és l’entranyable món del seu entorn familiar, la veritable essència per la que om lluita en aquesta vida.

Ara, recent complerts els setanta anys, d’una forma u altra entra en una nova dimensió de la vida, aquesta etapa que se suposa ha de ser del tot plàcida pel fet d’estar en l’etapa de la jubilació (jubilar, deixar la feina per raó d’edat i també, experimentar una alegria viva, expansiva). Però la Carme, essent com és una persona inquieta, que imagino és incapaç d’estar sols contemplant les musaranyes, la jubilació li serà, amb alegria, un nou mitjà per desenvolupar un munt d’activitats amb una certa llibertat, però al mateix temps tot un recull de noves que ben segur li aniran sortint.

Des d’aquesta Web ens plau dir-li, “Benvinguda Carme al Club dels Jubilats, però no Retirats”.

Carme, podríem dir que la teva vida professional s’ha dedicat a enlairar la cuina catalana?

Mira, vaig trobar-me a la cuina, la meva idea no era convertir-me en cuinera. Va ser un creixement personal i professional el que em va conduir cap a la cuina. Soc conscient que som hereus d’una cuina molt sana, molt sàvia, molt gourmet… que ve de molt lluny. I això no hem de parar de difondre-ho, no s’ha de perdre aquesta cultura. I no és que no m’interessi la del món, prou que sí, però m’interessa la nostra perquè a banda de ser interesant és també molt saludable. Una de les zones més saludables del món és on habitem nosaltres i està relacionat amb l’alimentació. Jo vinc d’un món pagès, agrícola i comerciant, els pares tenien botiga, sacrificàvem porcs, xais, vedells, veníem llet de les vaques que teníem, vi també de la vinya, carxofes, llegums… tot a granel, i això et dona uns coneixements bàsics importants. Just casar-nos amb en Toni que vàrem decidir oferir a la botiga, conscients de la necessitat d’ajudar a les mestresses de casa en agilitzar els menjars, plats que cuinaven gent que teníem, pasta fresca, croquetes…diferent cada dia, i els caps de setmana “platillos” i això ens va donar ales per anar evolucionant a la cuina. No m’havia posat a la cuina per fer sempre el mateix, m’interessava investigar. Per exemple, quan ve el moment de la carxofa, em dic, com podem treballar la carxofa aquest any? Quan ve el pèsol, com podem treballar el pèsol?, m’interessa aquest punt d’investigació, de llibertat davant d’una acció però sempre amb molt de respecte. A l’època que vaig néixer, a les cases no es llençava res, no et deixaves ni un gra al plat, ni el pa sobrant que estava llescat, que es menjava. I això en un món pagès en que sempre s’ha treballat amb molt d’equip, en que les dones ajudàvem a plantar, a collir, a vendre… m’ha ajudat a saber tractar a equips humans i, per tant, penso que tu pots manar una feina quan la saps fer doncs, saps el que cal exigir de cada persona. Quan vàrem tacar el Sant Pau teníem un equip d’unes 35 persones. La cuina, ara sí que puc dir-te, que sento que de petita he anat de bracet de la cuina sense adonar-me’n i que s’ha convertit en la il·lusió de la meva vida.

Has parlat de la carxofa, com exemple, i prou ho conec, doncs vinc del Prat on encara hi ha una important zona agrícola que la cultiva.

Sí, sí, importantíssima, ho sé. Fins i tot que teniu jornades gastronòmiques i concursos. Ho sé, ho sé. Mira, és precisament la societat la que té d’estimar aquests productes que davant del món es fan especials, es fan originals, es fan importants. I el Prat ho té, i tant!

Què sents a la cuina, sia cuinant o creant nous plats? Vull dir, t’omple la tasca?

Sí, moltíssim. Entenc que hi hagi fins i tot teràpies per a gent que està estressada i que els hi recomanin cuinar. És un acte d’alquímia, fins i tot científica, química, de transformació, però alhora és de creació i llibertat davant del que estàs cuinant, d’observació de com es transforma aquell producte que cru no era digerible i que cuinat serà tant nutritiu. M’interessa l’emoció que pot haver-hi. Mira, ara som aquí xerrant i ja tinc unes llenties coent, perquè dinarem tota la família, filla, fill, les dues nenes que vindran del col·legi juntament amb el meu home, i ens asseurem sis a taula. Imagina’t unes llenties guisades, que s’estan fent soles, amb uns rovellons dels molts que en Toni encara va trobar aquest any i que tenia saltejats i congelats, amb unes salsitxes, amb un tall de xoriço que em donarà la Mercè, i farem realment un “platillo”. M’interessen aquelles coses populars que, posades en el moment just, és emoció i nutrició per a la família.

Tens algun sentiment especial pel fet d’haver arribat al cim en el món de la restauració? El teu esforç deu haver estat enorme.

Mira no hi penso, ni en premis ni en reptes, no hi penso. Me’n adono quan, per exemple, ve un periodista i te’n parla. Sí que m’omple de goig assolir reconeixement perquè això em dóna corda i compromís alhora. Penso que quan, per exemple, et posen una estrella, tu l’has de fer brillar amb el teu treball, l’ha de trobar el client al plat, no ha de ser només una menció. I no sols em dóna corda a mi, sinó a tota la gent que treballa amb mi. És aquell orgull que s’han fixat en el nostre treball, que l’han qualificat i evidentment que et fan venir gent d’arreu del món a provar-ho. És una plataforma de presentació al món.

L’any 2001 vas rebre un especial premi, el de Dona Emprenedora, pels teus valors personals i professionals, i alhora a la teva extraordinària dedicació a la tasca. ¿Què et va semblar, com el vas rebre?

Sí, aquest el vaig rebre amb il·lusió. Els premis no em treuen el son, soc la mateixa, n’estic convençuda. Ara es parla molt de la dona, del talent de la dona, i em sembla fantàstic que posem focus en les dones i que la societat prengui consciència que la clau és formar bé les noies. En la meva generació a les noies no ens donaven la mateixa formació que es donava als nois; les noies s’havien de casar i punt. Ara no hi ha cap parella que no doni una formació tant al nen com a la nena i, per tant, que una agrupació premiï el talent femení penso que és posar a l’aparador a la persona donant missatge a les dones.

Què en penses de l’emprenedoria femenina? En manca?

Penso que a les dones no les hem d’empènyer a fer el que elles no vulguin. Les dones han de ser com els homes, ben formades, elegint la seva formació. Que trist que ens hàgim perdut científiques per haver decidit quedar-se a casa per cuidar els fills. Hi ha científiques que tenen fills, moltes, i ningú les recrimina que hagin dedicat la seva vida a la seva feina. A mi, se m’acosten moltes noies i em demanen consell, noies del nostre ram evidentment, del ram de la restauració i els hi dic, “La primera que ha de creure en tu, ets tu. I si tu decideixes crear la teva pròpia feina o formar part d’un equip potent de cuina que saps arreglarà el millor de la teva vida. Has de tenir la rereguarda ben cuidada ben atesa. Pensa en els homes”. Els homes, per què es poden dedicar tan lliurament a la seva feina? Perquè saben que si hi ha petits, estan ben atesos, si hi ha gent gran està ben atesa, si hi ha una casa està ben atesa. Per tant una dona ha de fer el mateix, ha d’anar tranquil·la a la feina perquè sap que tota aquella motxilla activa està ben atesa.

Què va significar per a tu dir ara em jubilo? O no ho has dit encara?

Sí, tècnicament sí. El que passa és que és una jubilació activa.

En tot cas, cal estar preparat per aquesta nova etapa de la vida?

Bé, mira, amb en Toni, quan vàrem complir 30 anys del Sant Pau, teníem molt clar que érem en una cota alta de la nostra vida i que probablement vindria una baixada. Perquè no només portàvem 30 anys treballant al Sant Pau, ja en portàvem 20 més, 50 anys treballant junts. Llavors, tenint gràcies a Déu salut, tenint il·lusió per la vida i ganes de continuar treballant, sabent això, que vindrà un dia que anirà de davallada, abans que vingui la davallada tanquem el Sant Pau en aquest punt tant important, en un punt d’èxit podent liquidar a tots els nostres treballadors amb el màxim que la llei demana. I sabent que tots, a banda d’aquesta liquidació, tots tenien feina. Això és un tancament d’èxit. I és una satisfacció enorme per una altra raó, perquè fixa’t, aquesta finca on estem i la del davant, ho vàrem comprar amb finançament bancari, tota la vida hem portat uns collarets aferrats al nostre cos… Si pots tancar amb tot liquidat, bé, com cal, sense deutes, això és un èxit de la vida, això és fantàstic.

Ets una persona molt activa, inquieta i positiva, àvida de fer coses… m’equivoco?

Sí, sí, surt sempre més a compte veure el vas mig ple que mig buit. Mira, hem estat aquests dos dies passats a l’Alimentària, dilluns i dimarts, doncs hem tingut feina de presentació de temes i un senyor em va dir una frase molt bona que li deia el seu avi i que vaig trobar genial. Li deia, “En aquest món hi ha la meitat que ploren i la meitat que fan mocadors. Tu procura fer mocadors”. No et queixis, busca la solució, sempre hi ha una solució, menys per la mort, tot té solució a la vida.

En la nostra web, en l’apartat gastronòmic, assenyalem que un dels pocs plaers que ens queden als jubilats, és gaudir d’un bon plat a taula mentre puguem. Què et sembla aquesta nostra afirmació?

Mira, evidentment, la nutrició que és l’acte de nodrir-te, de pair, si va acompanyada del plaer gustatiu que és la gastronomia, encara millor per a la salut. Això ens ha d’acompanyar sempre. Si bé hem de tenir en compte que quan et fas gran hi ha qui se li presenten problemes, com per exemple la disfàgia, que no poden mastegar, que han de menjar pures i no els hem d’abandonar, també poden gaudir del record del sabor, que no sigui nomes una cosa viscosa que els alimenta. Sí, hem de cuidar-los, perquè aquest sentiment del plaer, del sentit de les aromes, del sabor, de les textures, això ho hem de defensar fins l’últim dia.

Com gaudeixes de la vida en aquesta etapa? Quins són els teus hobbies i projectes?

Sí, gaudeixo molt. Tinc uns compromisos. Ara mateix, a les 12 h. tinc una col·laboració setmanal a Radio 4, en la que ens diuen del mercat els productes que han entrat en més quantitat, el que vol dir que si és de temporada i n’hi ha més quantitat és més econòmic, i precisament del Prat en parlem molt, perquè a Mercabarna hi va molt de producte del Prat, i llavors donem idees de com cuinar-lo. Ahir vaig ser acompanyant un parell de joves que han creat una empresa aquí al Maresme, en la que fan bases de cuina molt pures, molt naturals, i estan interessant molt. Per exemple, ceba sofregida sense cap additiu, cap conservant, cap millorant, per tant en el sofregit nomes hi ha la ceba i l’oli, no hi ha ni sal ni pebre, perquè tu a casa teva ho facis al teu gust, al punt de sal, al punt de pebre, si t’agrada un punt de pebrot, si t’agrada un punt de vi… un producte totalment natural que ja està pasteuritzat com una confitura i això sí que és ajudar a la societat.

Família per sobre feina? Què és més gratificant?

És gratificant treballar amb la família. Tota la vida he treballat amb la família, ja vaig néixer en una família que treballava molt. He ajudat de petita a sembrar, a collir i vendre, de petita i no era explotació infantil, tots havíem d’ajudar. De petita em cuidava de fer el sopar de la família i no era una explotació, tots havíem de treballar d’aquesta manera. No en tinc pena, al contrari, i això ho he practicat amb els meus fills. Als meus fills jugant els he portat a treballar i això els dóna un fons com un atleta quan va a competir. Per tant he viscut sempre amb la família, i has de tenir molt clar que hi ha problemes quan estàs treballant que no els has de sumar als problemes familiars, has de saber desgranar-ho. El meu home també ve d’una família que treballaven junts i els nostres fills ara continuen treballant junts. Li trobo més avantatges que desavantatges el treballar en família. Sí, t’he de dir que per a mi la feina és molt important, la feina és aquell engranatge per a que la família tiri endavant i vagi bé, ho trobo importantíssim. Jo crec que el treball dignifica.

Anem acabant Carme. Quin missatge enviaries, o què recomanaries a la gent que ha d’entrar a la jubilació?

Que els recomanaria? Home, doncs, que no només pensin “Ara faria aquell viatge que no vaig poder fer quan treballava” això està molt bé, però penso que els hi diria que s’ha d’intentar no perdre la il·lusió per la vida. La il·lusió per la vida és continuar aprenent cada dia. Cada dia ens ha de fer llevar amb il·lusió perquè aprendrem i perquè ens comunicarem i perquè mostrarem el nostre pensament, però en rebrem un altre. No perdis la comunicació amb el món, no et tanquis en una closca, no et pensis que ja has acabat, no, no, precisament aquesta és una altra etapa que és diferent, és més tranquil·la, tu ets més savi perquè has fet més quilometres, gaudeix-la i no paris d’aprendre. No perdis la il·lusió de prendre notes.

Missatge rebut Carme. I rep tu, si et plau, el nostre agraïment per la teva gentilesa i amabilitat en atendre aquesta petició d’entrevista per aquesta plana web. Ha estat un veritable plaer. Moltes, moltes gràcies i restem a la teva disposició.

Pere Rodríguez

Abril, 2022