Josep Taberner

Mossèn Josep Taberner i Vilar, rector de les parròquies de Pals i Massos de Pals, Begur i Esclanyà i Regencós, té encara ànims i temps per presidir i actuar directament en una ONG anomenada “Amb Les Teves Mans”. El passat febrer d’aquest any es va complir el 5è aniversari de la fundació d’aquesta organització que actualment se centra en el seu servei als habitants de la comarca de Badibbou, al país africà de Gàmbia. Però la seva creació al 2016 es fonamentava amb l’ajut als refugiats que arribaven a l’illa de Lesbos, a Grècia, fins que a l’any 2018, motivat per dificultats governamentals podríem dir que insalvables, van tenir que deixar sense assolir l’objectiu i fora quan es varen centrar en aquests projectes de desenvolupament i cooperació a la població de Kekuta Kunda en la dita zona de Gambia. Feta aquesta breu exposició, penso que cal deixar pas a en Josep perquè ens expliqui els seus neguits i inquietuds en vers aquest important tema.

Com es va fundar l’ONG? Qui fóreu i quines motivacions us neguitejaven?

Tot va començar quan es va fer del tot angoixant l’arribada de refugiats a l’illa de Lesbos. Un matrimoni amic, en Milton i l’Eva, em van venir a trobar neguitosos per la situació, havent rumiat tota la nit que s’hi podria fer per ajudar. I aquí es va iniciar la constitució del grup “Amb les teves Mans” pensant en treballar a Grècia ajudant als refugiats. A la presentació a Figueres, on vàrem tenir de padrí a en Òscar Camps del Open Arms, varen venir una família de sirians amb un noi que just havia arribat aquella setmana, l’Ahmed, per ajudar i així va començar el nostre pelegrinatge cap a Lesbos, amb una furgoneta que ens van regalar, portant queviures, medicaments, productes de neteja personal i ajudant a associacions que ja estaven sobre el terreny fins arribar un dia que vàrem descobrir que era del tot important ajudar en l’aspecte sanitari. Dins una caravana que vam portar al camp de refugiats establirem l’ambulatori on una metgessa de Madrid i una infermera marroquina atenien els pacients. Acció sanitària que ens van demanar ampliéssim a l’higiene dental, doncs amb tants d’anys de guerra a Síria hi havia nois i noies de 12 i 13 anys que mai havien anat al dentista. Mitjançant el Col·legi d’Odontòlegs de Catalunya aconseguírem que 124 odontòlegs i higienistes, fent-se ells mateixos càrrec de les despeses, vinguessin rellevant-se cada 15 dies en grups de 3 ó 4, per atendre les necessitats. Es van arribar a fer unes 7.000 intervencions i aquest projecte va servir per fer un protocol per l’OMS, doncs no en tenien cap sobre aquesta especialitat. El problema dels refugiats és un tema que ens neguitejava i ens continua neguitejant, doncs és molt greu.

Què va succeir a Lesbos perquè tinguéssiu d’abandonar el projecte?

Ara farà uns 3 anys que vaig poder organitzar una setmana per estar a Grècia a veure sobre el terreny com anava tot, doncs els meus companys que hi havien anant em deien que tenia d’entendre com s’havia tornat de difícil la situació. Des del pacte de la UE amb Turquia per retornar els refugiats en calent, mentre Turquia ha anat jugant amb aquest conveni, el país ha anat tancant les portes a les petites ONG’s que hi col·laboràvem, deixant sols a les grans com la Creu Roja, Metges sense Fronteres… però les petites, europees, que veiem com es maltractava als refugiats, ens van anar fent fora posant impediments a la tasca, com ara a l’arribada de camions amb aliments els deixaven aparcats 15 ó 30 dies sense poder entrar, fins que els productes es feien malbé. Per esgotament, davant d’aquesta insostenible situació, vàrem deixar d’anar-hi, entrant amb una mena de crisi, doncs ens vam dir, i ara què fem?

I per això la decisió d’anar a col·laborar a Gàmbia? Hi teníeu alguna experiència prèvia?

La meva experiència a Gàmbia és de fa més de 20 anys. Essent rector de la parròquia de Santa Coloma de Farnés, des del 1994 al 2003, vaig conèixer molts gambians allà residents, que venien a Caritas a demanar ajut, però un d’ells, en Seikou Jammeh, va copsar-me, doncs va venir a demanar ajuda pel seu país, no demanava per ell sinó pel seu poble. Ens van regalar 50 llits d’una residència i aconseguint els 3.000 € de l’enviament amb un contenidor, vam fer arribar els llits a un hospital de Gàmbia, acció que va seguir amb l’enviament de medicaments a través de Farmacèutics Mundis i d’una associació que ens donava medicaments genèrics (un paquet de 1.000 aspirines al cost d’un paquet de la farmàcia). Vaig tenir l’oportunitat d’anar a visitar l’hospital, el poble i vaig tornar-hi altres vegades veient com avançava l’ajut. Fou llavors que vaig dir-los als companys que si a Grècia havíem anat a ajudar als refugiats, per què no podíem avançar-nos fent una acció prèvia a fi que no haguessin de marxar del seu país? Per altra banda, amb dades de l’ACNUR, 4 de cada 10 subsaharians que venen a Europa moren en la travessa del desert i quants no es moren en el mar? I si són dones, la majoria acaben violades o en explotació sexual als països àrabs, no hi arriben ni una tercera part de les que surten de casa seva. Vam decidir que valia la pena intentar-ho, ens hi vam acostar el novembre de 2018 acompanyats d’en Seikou, vàrem estar a casa seva, al seu poble, amb la seva gent, tot ens va enamorar, són alegres, just mengen però viuen.

Quina mena de projectes esteu duent a terme?

Havíem començat, mitjançant una subvenció de l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners, amb una instal·lació d’aigua. Amb unes bombes d’immersió mogudes per energia solar enviàvem aigua a uns dipòsits amb tubs de sortida que alimentaven 3 pobles, en llocs determinats. La gent no es tenia de desplaçar al riu a buscar l’aigua, sinó que la tenia a peu de porta. Un altre projecte que havia fet amb un noi de Figueres, fou el de posar llum a les cases a partir de petites plaques solars i una bateria de liti. Cada casa disposava de 3 bombetes i el sistema va funcionar durant molt de temps, fins que per incidències i averies, va anar fent-se precís renovar-ho. Per altra banda les dones del poble ens van demanar de fer uns horts comunals amb aigua i el projecte fora aquest, i a partir del novembre del 2018 que vàrem fer el primer viatge l’associació, s’estan endegant nous projectes, 15 en total, a nivell agrícola, de pous d’aigua, sanitaris, de construcció d’un camp comunal, d’empoderament, d’ajudar a que la gent tingui feina al país. Si el poble té feina allà no tindrà necessitat d’emigrar.

Des del meu punt de vista com a tècnic, em dóna la sensació que estan enfocats d’una forma en que l’ajut no es basa sols en aportar diners, sinó coneixement.

Exacte, el nostre objectiu és el cooperativisme, ajudar que la gent treballi en cooperativa. Hi ha una associació de dones que agrupa quasi totes les dones del poble, que en disposar d’un hort comunal, s’hauran de repartir la collita pel seu propi consum. Però el que voldríem a la llarga és que a més tinguessin la possibilitat d’anar a vendre excedents al mercat local, a peu de carretera, per guanyar uns diners i que es vagin empoderant. I per això fa falta un nivell més alt de formació, sinó no funcionarà. L’última vegada que vàrem anar-hi, abans de la pandèmia, vam veure que podíem treballar el tema de l’educació. A Gàmbia i a tot l’Àfrica, néixer dona te problemes i si és la primera de la família es queda sense l’opció de poder anar al col·legi, doncs és la que té de cuidar als germans petits mentre la mare és a treballar. Vàrem descobrir que hi havia al poble un grup d’adolescents de 14, 15 i 16 anys que mai havia anat a escola i volien aprendre. Va ser un nou projecte per a 7 nenes, amb l’ajut d’un mestre jubilat i del director de l’escola que va facilitar que els dissabtes i diumenges es pogués fer el procés de formació. Quan aquest ha començat, mares de dins l’associació ens han dit que elles també han sigut les germanes grans, que no saben anglès, ni llegir, ni escriure, signen encara amb el dit… i d’aquí un projecte més a dur a terme que se’n diu “Fatoumata Adults” per educar una trentena de persones.

Podríem fer servir l’expressió d’ensenyar a pescar en lloc de facilitar el peix?

Sí, és realment això el que intentem en aquest procés educatiu i en especial a aquestes dones, doncs, a més de fer el treball han de portar les cases, són les que reben les patacades i cal ajudar-les, i per això és important aquest procés educatiu. A més tenim un equip d’una metgessa, una infermera i un sanitari que treballen l’aspecte mèdic, un grup per encarrilar el tema d’empoderament per tenir més empreses i per fer pous. Hem comprat una màquina per fer pous, italiana, a través d’en Jordi Safont, de Pals, especialista en la matèria, qui ens vindrà a ajudar i a ensenyar a fer els primers pous, el que ens permetrà seguir endavant amb el projecte de tots els pous a fer.

Com respon la gent del lloc? I el govern del país?

La gent del lloc respon bé, però encara ens veuen com a l’home blanc que porta diners, ens demanen dòlars, euros… estan en un entorn en el que els hem d’ajudar a que entenguin que el que precisen són formació, materials… que ells puguin arribar a ser autosuficients. Una família de Kekuta Kunda ens ha regalat 3 hectàrees de terreny per a un projecte per tota la comarca de Badibbou, 15 pobles en total, que es diu Badibbou Kutama, que vol dir nou en la llengua mandinga. El terreny s’ha de tancar i nosaltres posarem els materials, eines i diners per pagar a la gent del poble, homes i dones, que faran l’obra. Amb aquesta acció es crearan llocs de treball dins d’aquest espai, on es farà un magatzem amb masover, per guardar el tractor i cotxe que ens han regalat, la màquina de fer pous, el generador, el molí de vent… Li podrem oferir a una viuda, o mare soltera, serveixi com a exemple, un galliner amb una vintena de gallines i un sac de blat de moro pel seu servei. Els ous que reculli, uns li han de servir per alimentar la família i els altres per vendre i amb el fruit de la venda poder comprar arròs o espardenyes, el que li calgui.

I en quant al Govern hi tenim molt bona relació i més a través d’en Seikou qui coneix a molta gent. Hem tingut l’oportunitat de parlar amb ministres de Gàmbia, país petit, quasi una tercera part de Catalunya en extensió i amb uns 2,5 milions d’habitants, menys habitants que a la província de Barcelona. Tot han estat benediccions a la tasca que fem, no ens han demanat res, però hi ha un partit polític del qual en Seikou és amic, que ens diuen que si fem pous no ens els acabarem, doncs són molts els pobles que en precisen i ens llogaran per fer-los. A la curta o a la llarga podem arribar a constituir una empresa per fer pous, doncs la reacció del país és favorable a qualsevol ajut. Ara estem tramitant que la nostra associació sigui una ONG amb personalitat jurídica a Gàmbia, a fi que ens permeti no tenir de pagar aranzels o pagar-ne menys i que ens faciliti el tenir aquesta empresa per fer pous.

D’una forma u altra ja ens has anat comentat projectes endegats, però, quins teniu de previstos en el proper futur?

Com ja he assenyalat en tenim uns quinze en total, des de construir aquest perímetre del “Badibbou Kutama” i la reforestació de la zona, fer un dispensari nou tirant a terra el vell de Kekuta Kunda i en el qual nosaltres hi posarem ciment, fustes, ferros, llits, cadira, taula…  i ells faran l’edificació, adobes, casa, taulat… o bé el projecte del “Fatoumata” d’alfabetització de la mainada, adolescents i adults, o el de facilitar material per a l’escola de referència de Minteh Kunda… fins la creació de llocs estables de treball i l’empoderament de les persones.

D’on surten les “misses” que podríem dir? D’on rebeu ajut econòmic?

Fins fa un parell d’anys sortien de les activitats que organitzàvem, conferències, xerrades, concerts, de la Fira d’indians a Begur, de la nit de les candeles a Pals, exposició i venda de fotografies… però tot s’ha acabat arrel de la pandèmia. I ens hem decantat a demanar ajut als Ajuntaments i hem trobat especial col·laboració en els de Pals, Begur, Santa Coloma de Farners, Palafrugell… que ens permeten disposar d’uns 12.000 € a l’any en aquest moment. I seguim demanat ajuts, a través del Consell Comarcal, a la Diputació i Dipsalut de Girona, i qualsevol subvenció que ens donin ens serà de vàlua. A més tenim també un nombre d’associats dels quals rebem uns 1.000 € anuals. Però hi ha altres accions de sensibilització que hem endegat amb la mainada a les escoles, i que se centra en que recullin a casa seva tot el material escolar que els sobra, llapis, gomes d’esborrar, bolígrafs, llibretes… que no facin servir i ens els facilitin. Ha estat un èxit, doncs tenim ple el magatzem i ens queden encara unes escoles per anar a recollir material. Els enviarem allà, amb fotos de la mainada d’aquí i rebrem fotos de la mainada d’allà amb la seva alegria. Hi ha altres tipus d’ajut, com ara les 1.000 pastilles de sabó d’aloe vera que havien sortit amb un color diferent del previst i l’empresa ens les va regalar. Hem fet un conveni amb una noia establerta a Gàmbia, en el món del comerç, pel qual enviem el producte, la meitat serà per la gent de la nostra comarca, i ella vendrà la resta anant a mitges amb els beneficis. Això ens permet sufragar els costos d’enviament i disposar d’un petit benefici per a l’associació. També hem rebut ajut d’un hotel de Lloret que ens regala cadires, taules i 50 matalassos. Hem decidit llogar allà un magatzem per anar enviant tots aquest materials i una volta arribin, aquesta noia es dedicarà a la seva venda. És una altra forma de finançament.

Moltes gràcies Josep per les teves explicacions. Si vols afegir quelcom, endavant.

Sols uns comentaris. Allà són més pobres que nosaltres però són més feliços i això et toca la moral i t’ajuda a descobrir que estem fent en aquest món capitalista, de tant estat de benestar… i acabes pensant que no és més ric qui més té sinó qui menys necessita. La nostra feina és com una gota d’aigua al desert. Amb els pous tindran aigua per regar, tindran collites, si plantem arbres tindran una mica més de pluja… El que sí volem és que no es quedin amb l’ús de les energies fòssils, sinó que facin ús d’energies netes, eòlica i solar, com havíem tingut nosaltres abans no arribés la modernitat, quan tot s’assecava al sol i al vent, quan totes les restes de menjar s’aprofitaven per l’aviram o per adob. Aquí patim l’estrès, el nerviosisme… i ells ens diuen que “nosaltres tenim els rellotges, però que ells tenen el temps”. Ens cal rumiar i decidir com volem sigui el nostre futur.

Pere Rodríguez

Juny 2021