Pepe Rodríguez

En Pepe Rodríguez, tal com tothom el coneix i a ell li encanta així l’anomenin, Enginyer de Camins, Canals i Ports, porta trenta anys a la Companyia Aigües Ter Llobregat (ATL), havent estat Gerent de la mateixa i essent hores d’ara l’actual director de Planificació i Gestió Territorial . És a dir, ha deixat el “patiment” del manteniment i explotació on ha estat implicat durant vint-i-vuit anys i que va finalitzar com a Gerent de la primera etapa pública de l’empresa, per dedicar-se en aquesta etapa a la gestió empresarial de la Companyia, havent notat el canvi sens dubte, doncs enrere queda el neguit de les averies, l’estar endollat al telèfon les vint-i-quatre hores del dia i haver passat de dirigir un equip humà de dues-centes persones a les vuit que ara conformen el seu equip. Va entrar a l’ATL l’any 1991, quan es va crear, i allà segueix al dia d’avui pensant ja en el moment, no gens llunyà, en que dirà a reveure a la mateixa per incorporar-se en el món dels jubilats, on amb alegria l’acollirà tot el col·lectiu que ja està gaudint d’aquesta situació, com ara ho farem els que conformem aquesta plana web.

Coneixent el seu tarannà vàrem gosar demanar-li ens concedís aquesta entrevista, la qual molt gentilment va acceptar, a fi que ens donés una visió del que ha estat i encara és la seva vida professional i com veu el seu proper futur, així com quins són els hobbies que té i pensa desenvolupar en breu.

Aigües Ter Llobregat, d’empresa pública a privada per tornar a ser pública. Quina va ser la motivació d’aquest pas? Què significa l’empresa per a tu?

Aigües Ter Llobregat es va crear a l’any 1991, empresa 100 % pública amb capital sols de la Generalitat. Ve d’una transformació d’una part de la Junta d’Aigües, de la Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental, bàsicament de l’abastament des de l’aqüeducte del Ter a través de la planta potabilitzadora de Cardedeu. A l’any 91 s’agafen una part de les instal·lacions del Llobregat i les del Ter i es crea l’empresa Aigües Ter Llobregat. I fins el 2012 que es va privatitzar per motius econòmics . Perdíem 60 milions a l’any, els ingressos eren de 60 a 65 MM i els costos d’explotació ja eren de 80 MM, més els financers que pujaven entre 50 i 60 MM, tenint unes pèrdues acumulades de 750 MM. Com a Gerent en aquella època vaig haver de fer la transició de pública a privada, tot i que el pla no era vendre-la sinó apujar la tarifa un 80 % per ser sostenible, però políticament van decidir vendre. Res a dir. Quin és el problema? Que subministrem aigua en xarxa d’alta, poques empreses hi ha a Espanya que facin només això, ja que la majoria ho fan o només amb xarxa en baixa doncs acaben a domicili, en el client final, o amb xarxa en alta i en baixa, que també finalitzen en els domicilis particulars, tanmateix, nosaltres, al només fer-ho amb xarxa en alta, al final tenim 116 clients que són alcaldes i modificar la tarifa a un alcalde, reflectint els costos, és molt difícil. Ara estem fent una transformació molt forta des del punt de vista mediambiental, ja que estem substituint aigua del riu, bàsicament Ter més que Llobregat, per aigua de mar, amb un diferencial de cost elevadíssim al dessalar l’aigua, de 5 a 70 cèntims m3, i quan movem de l’ordre de 8, 10, 14… m3/ seg., representa un cost brutal que no queda reflectit i quelcom s’haurà de fer.

Una altra consideració és l’amortització dels actius, que es gasten i s’han de mantenir invertint per ser un problema tècnic, quan la Generalitat considera és un tema de pressupostos de l’Estat. En una màquina, una instal·lació, una planta… no sols s’ha de fer el manteniment perquè funcioni sinó les millores necessàries perquè no quedi antic, per no haver de comprar-ho tot nou a la volta de 20 o 30 anys gastant un munt de diners. Què hem fet en els últims anys? El primer de tot treballar amb un grup de persones en l’àmbit de l’enginyeria, gent jove amb ganes de fer, bons professionals i gran experiència en el dia a dia. D’alguna manera vàrem modernitzar el manteniment com a necessitat tècnica, de les coses més importants que té l’enginyeria perquè té a veure amb la vida útil, amb les parades i postes en marxa, amb els punts crítics, amb el coneixement real de l’equip, de les instal·lacions, dels materials…

Tens raó i ho he escrit en més d’una ocasió, doncs crec que el bon manteniment ja comença en el disseny.

Sí, sí, així és, per exemple, quan dissenyes una estació de bombament has de pensar en que al desmuntar una peça no et pugui caure dins l’estació, o quan situes una màquina, un transformador, un equip… que no hi hagi res que impedeixi el seu desmuntatge.

Què és l’aigua per a tu? El poble en general, és conscient que l’aigua és un valor molt preuat que no s’ha de malbaratar?

No es té en compte que l’aigua es pot considerar un aliment, sense aigua no es pot viure, no és quelcom que s’agafa o no s’agafa si vols, és que la necessites, és un aliment i de fet la Comissió Europea tendeix cada volta més a considerar-la un aliment i això comporta costos extremats perquè l’has de tractar com si fos un iogurt i l’aigua és el que és, ve de la natura, de les pluges, dels rius, dels pous… amb unes condicions determinades i l’has de fer potable. Terme discutible, doncs, en què consisteix això? En fer que no senti malament a la gent mitjançant química i física, que l’organisme humà l’accepti. La consideració que té la gent és que l’aigua cau del cel i que hauria de ser gratuïta, obres l’aixeta li poses una mica de lleixiu i ja la tens a punt. Això era abans, quan l’únic que es mirava bàsicament és que tingués clor. Avui dia no és així, està molt limitat el clor lliure que ha de portar, i és un gran esforç en el control perquè si no en tens, tens problemes que sigui tòxica i si en tens més del compte, també tens problemes que sigui tòxica, doncs es creen elements de trihalometans, que són reaccions que tenen els radicals lliures del clor amb la matèria orgànica, que amb calor reaccionen donant productes que poden ser cancerígens. Per això limites molt la presència de clor, que per cert, cosa curiosa, és l’element que ha matat més gent i que ha salvat més vides. Sí, perquè en la guerra s’utilitza el gas mostassa, que conté àcid clorhídric que et fulmina els pulmons i a la vegada és el que s’utilitza arreu del món per potabilitzar l’aigua. Però la majoria de gent no és conscient d’això.

La desforestació a grans països hi ha qui diu pugui ser la causa de la sequera. És així?

Crec que cada país té la seva pròpia i diferent problemàtica. Així com els països mediterranis sempre han tingut un clima amb sequeres recurrents, sempre, històricament, ara el que està fent més mal és el canvi climàtic que produïm nosaltres, és a dir, l’escalfament de l’atmosfera que provoca es tinguin pluges i riuades més grans i sequeres més importants. El que és paradoxal és que a Catalunya estem en una fase de moment, en que plou més del que plovia abans, però, per exemple, Santander té sequera. Coses estranyíssimes, no?. La desforestació el que fa és que l’aigua, quan plou, sigui més agressiva amb el terreny i llavors provoca grans inundacions, perquè si no hi ha vegetació per retenir l’aigua, aquesta es perd. Quan hi ha vegetació aquesta aigua s’infiltra en el subsol, va als pous, rieres subterrànies… i quan no n’hi ha l’aigua ho arrasa tot. Que la desforestació afavoreixi la sequera, no sé, penso que potser és una conseqüència de la sequera, més que provocar-la en aquest sentit.

S’està consumint molta aigua envasada, doncs sembla que no es té prou confiança amb la de l’aixeta, el que provoca una exagerada quantitat de residus de plàstic. Que s’està fent per millorar la situació, no sols a nivell local sinó com a normativa de la Comunitat Europea? Sembla que la tendència, ja en marxa en algun país, s’enfoca al consum d’aigua de l’aixeta.

Doncs sí, i a través d’aquesta normativa que tracta l’aigua com un aliment. El problema de l’aigua és el gust; jo he begut aigua de l’aixeta sempre, em dona més confiança per tot l’esforç que es fa en el seu control, en totes les analítiques que hi ha al darrera, que en són més que les que faci qualsevol empresa privada embotelladora d’aigua. És molt difícil trobar una empresa seria que es dediqui a l’aigua potable, que no es gasti milions d’euros en el tema de la qualitat. El problema quin és? La qualitat organolèptica de l’aigua. L’aigua té un gust que nosaltres associem a alguna cosa. Per exemple, l’aigua del Llobregat té un problema perquè ve d’una conca salina, essent un riu bastant sa anant-se fent els plans de depuració d’aigües, però el seu contingut de sal és molt alt. Treure el gust de sal es difícil perquè hom el reconeix amb facilitat. Què hem fet? El procés de filtració i com a mínim amb carbó actiu, que li treu molt aquest sabor que porta. L’aigua de l’aixeta és la més segura conceptualment, tot i que el problema sigui el gust. Quan beus aigua del Ter trobes el seu gust molt bo. Un altre problema és la temperatura, hem arribat a tenir sortides de l’aigua del Llobregat de 20 i 22 º C, que és alta i el que has de fer és posar-la a la nevera una estona perquè li surtin les aromes que venen de la reacció dels radicals del clor amb la fredor. És com dir que t’agrada més un vi Chardoney que un Pinot noir, depèn, és clar. Llavors és un tema de gust i no sanitari.

Em consta que ATL vàreu estar a Manila presentant o desenvolupant un projecte relacionat amb l’aigua. Era important el projecte?

Sí, era important però no s’ha arribat a materialitzar. L’àrea metropolitana de Manila, amb 25 milions de persones, té problemes d’aigua perquè l’agafen del que en diuen la zona final de la Laguna de Manila, que està totalment contaminada de deixalles, plàstics… i aquesta aigua es fa insostenible, molt difícil de depurar. La idea fora, agafant un model com un fet per ATL, tenint al costat el que en diuen Sierra Madre, zona amb un embasament important d’aigua, canalitzar-la a partir d’allà amb una canonada entre 3 a 5 metres de diàmetre i d’uns 150 km de llargada fins arribar a Manila. I partint d’una aigua millor, potabilitzar-la. Això és el que vàrem anar a veure i tractar i no es va fer perquè, al final, l’import econòmic era molt alt i no van arribar a cap acord amb Europa, Xina… i el projecte per ara segueix aturat. De fet, fa un any que encara vaig tenir una reunió amb el govern per tornar a treure el tema. El problema de fet és aquest, que l’aigua crua a potabilitzar està molt contaminada i que hi ha molta pobresa, dels 25 milions de persones potser n’hi ha uns 15 que no poden pagar l’aigua. Es va plantejar crear una tarifa per la qual la gent que podia pagar l’aigua assumia el cost de la que no la podia pagar. Què és pot fer, posant comptadors de control als que no poden pagar-la, perquè tot allò que no es paga no es valora. I has de fer una inversió molt alta en seguiment de fuites, en aquesta zona on viu gent sense recursos, doncs moltes vegades punxen les canonades. S’ha de fer, a nivell pedagògic, un ensenyament a la gent, en vers la importància del valor de l’aigua.

Canviem de registre. Com veus i esperes la teva propera jubilació? Tens prevista alguna tasca en especial?

Doncs sí, hi ha ganes ja de jubilació. Després de treballar tants anys en primera línia de batalla, tasca feixuga perquè pateixes molt, com quan deixes sense aigua a una població sencera per algun problema, o per salinització… sempre estàs amb l’ai al cor. O veient la gent del teu equip fent operacions arriscades, l’última amb el “Glòria”, tenint de posar mitjans de seguretat perquè estan jugant-se la vida… i ho passes malament per aquesta gent que coneixes des de fa trenta anys i encara que estàs allà amb ells, són ells els que es juguen la vida. I he tingut treballadors que m’han fet patir. Per això vull començar a descansar. De totes maneres em fa por la jubilació, en el sentit que és una monotonia continua de la vida molt organitzada, que més o menys si t’agrada el que fas, doncs ets feliç, com quan estàs en una ONG que treballes pel benestar de la gent. Quan et jubiles el concepte del temps s’engrandeix, però t’allunyes de la teva realitat dels trenta o quaranta últims anys. No sé què passarà, m’hauré de preparar.

De totes formes tu ja tens alguns hobbies, com ara el de la gastronomia. I ho he vist en la plana web “Els Llepaplats” en la qual hi participes activament i segons m’he assabentat, en un espai gastronòmic que es diu “Plats Cerdà”.

Sí, sí, “Els Llepaplats”, plana gastronòmica del més interessant i els “Plats Cerdà” un espai de relaxació i convivència tot gaudint d’un bon àpat. De fet, el que més he utilitzat del meu Col·legi Professional d’Enginyers de Camins, ha estat bàsicament els “Plats Cerdà”, doncs vàrem muntar aquesta confraria, que ha estat funcionant molts d’anys els primers dijous de mes, on ens trobem un grup de quaranta o cinquanta persones i una d’elles és l’encarregada de cuinar pel grup. Degut a la pandèmia s’ha deixat de fer, però confio es pugui reprendre aviat. Està molt bé aquesta confraria dins la seu del Col·legi, un bonic palauet al carrer dels Vergós a Barcelona, on i rere insistir com a col·legiats per tenir aquest espai, vàrem aconseguir una àmplia sala i una cuina professional. Una de les coses en que estic interessat en posar en servei seria un “Txoko”, lloc per gaudir del plaer de menjar i beure, però no sols d’homes com al País Basc, sinó per dones i homes, el punt de trobada on rere comprar el producte, el cuines, el menges, fas la sobretaula, la tertúlia, tothom es relaxa participant en les converses… Un Txoko on ens poguéssim reunir els amics em sembla ideal.

Em sembla Pepe que no acabaríem de xerrar i ja t’he pres prou temps. Ha estat un veritable plaer i t’agraeixo la teva amabilitat en acceptar aquesta entrevista. Si desitges afegir quelcom més per a tècnics jubilats i demés visitants de la web, no ho dubtis, està a la teva disposició.

Gràcies a vosaltres per haver-me convidat a participar en aquest meravellós bloc. Sí, m’agradaria enviar un missatge als tècnics en actiu en especial. El concepte de manteniment és quelcom que no es pot perdre, ja no des del punt de vista industrial sols, sinó en general. A mi m’agrada molt l’arquitectura i, com exemple, crec que la millor escultura que hi ha és una bona arquitectura, perquè és l’escultura que et permet viure. Si encertes una casa en la que pots viure còmodament, un espai per viure, no precises res més. A vegades anem a visitar alguna casa i tot analitzant-la et preguntes on poden estendre la roba, com poden netejar els vidres… o en el món industrial, com canviarem les vàlvules, com canviarem les bombes… El concepte del Manteniment va lligat a la idea humana d’utilitzar les coses en tot el llarg de la vida útil. I ara, en aquest temps, és a l’inrevés, les coses s’han de llençar ràpidament, no pensem en reparar-les i la primera part d’una reparació és un bon manteniment, perquè aquest obliga a conèixer exactament com funciona. Quan vaig entrar en Manteniment vaig començar a aprendre el que és l’Enginyeria, com soluciones les coses inventant el que sigui per parar el cop. El Manteniment, que no s’ensenya a l’escola, amb tota la tècnica que porta en ell mateix, és quelcom que s’ha de fomentar i més avui dia, amb les noves tecnologies i els sistemes d’informació.

Molt entenedora aquesta darrera reflexió. De nou gràcies pel teu temps i molts èxits en la teva actual tasca i encara més quan entris en la confraria dels jubilats.

Pere Rodríguez

Setembre 2021