ENTREVISTA MARIA DOLORS PUIG

La veritat és que estàvem un tant preocupats, doncs, fins aleshores, tots els contactes que havíem tingut per fer-los entrevistes, amistats al nostre proper abast, foren del sexe masculí i això no encaixa en el tarannà d’aquesta plana web. Ens posàrem a treballar el tema i ja tenim en marxa una extraordinària aportació femenina, que anirem publicant, la qual ens plau en gran manera.

La primera acció presa fora contactar amb en Miquel Darnés, Degà d’ENGINYERS BCN, a qui li vaig demanar em facilités el contacte d’una Enginyera Tècnica col·legiada, ja jubilada, per sol·licitar-li acceptés li féssim una entrevista. La resposta del Col·legi va ser immediata, em van facilitar el nom i contacte de la Maria Dolors Puig, dient-me que ella estava ja assabentada que se li trucaria. Així ho vaig fer, i ens vàrem trobar una tarda a la seu del Col·legi, al Club, lloc de relaxació pels col·legiats.

Tot va ser iniciar la xerrada, que em vaig donar compte que les quatre preguntes que tenia preparades per saber el què, com i quan de la seva vida professional per una banda i el seu actual tarannà una volta jubilada per altra, se’m quedaven penjades a l’aire. Prou em pensava em parlaria de les seves vivències en un món professional de caire industrial i va ser que no. Tota la seva vida va passar exposada ens els 40 minuts que va estar desgranant fil per randa la seva evolució professional, la qual em va sorprendre del tot, i em va deixar descol·locat per la meva ignorància en vers la persona en sí i la seva, per a mi, desconeguda trajectòria. El meu sincer agraïment per la teva gentilesa, Maria Dolors.

· Com va començar la teva experiència professional?

Just estava acabant la carrera d’Enginyera Tècnica, a l’Escola d’Enginyers Tècnics de Terrassa, que el professor d’Analítica em va dir que marxava un professor i que si a l’any vinent voldria substituir-lo fent les classes pràctiques del Laboratori de Química Analítica de segon i tercer. Vaig acceptar i fer classes del 1976 al 1980, que va sortir la plaça oficial; vaig aprovar l’examen i vaig ser funcionària. Per cert, van ser les últimes places de Mestre de Taller i Laboratori que es van fer, doncs va ser un cos a extingir. La gent més gran, semblava que acceptava la decisió, però jo, joveneta com era, em deia, què vol dir un cos a extingir? Em semblava no podia ser.

· Devies pensar que quedaves prou penjada.

Sí, però llavors em vaig preparar per les oposicions per a professor titular d’Escola Universitària, em vaig presentar a la convocatòria del 1990 i la vaig guanyar, essent ja professor titular de l’UPC. I així vaig seguir treballant fins l’any 1997, que em van demanar entrés en el món de la política.

· Vas deixar la Universitat per la política?

Fins i tot vaig arribar a ser sotsdirectora de l’Escola, que penso fora la primera en una Escola d’Enginyers Tècnics, no sé en altres Escoles Tècniques, i en un ambient amb poc professorat femení per llavors. Vaig entrar en la política per casualitat, motivat pel pla estratègic que es va fer a la ciutat de Terrassa. La direcció de la Universitat em va dir que, ja que jo era terrassenca, podria entrar a treballar en aquest pla com a representant de l’UPC. I sí, a l’any 1993, rere les Olimpíades, ja estava a la Junta del Pla Estratègic fent un projecte amb totes les entitats econòmiques i educatives de la ciutat, en el que dèiem la línia “Ciutat – Universitat”. Tasca entretinguda que en acabar, a l’any 1994, vaig presentar a l’alcalde de Terrassa, Manel Royes. L’any 1995 varen haver eleccions municipals i em va trucar l’alcalde dient-me si volia entrar de regidora i posar en marxa aquesta línia universitària. En principi la resposta fora negativa.

· O sigui, no t’havies plantejat entrar en la política.

Mai! Quan vaig arribar a casa, el llavors meu marit, es va posar a riure. “Tu política?” Això em va decidir a acceptar i vaig compaginar Universitat amb Política. Molt de treball però passant-ho bé i ja a l’any 1999, que l’Alcalde volia deixar-ho, em va oferir que fos la segona i li vaig respondre que sí, però, tot en broma li digué que no volia ser un “gerro bonic”, m’havia de donar poder per no ser un ninot, doncs sinó donaria molts de maldecaps. Vaig deixar la Universitat per dedicar-me de ple a la política i em deien la “megaregidora” perquè portava Educació, Universitat, Promoció Econòmica…

· Déu n’hi do! Realment una megaregidora!

Sí, i la recordo com una etapa amb molta feina, però maca, es van fer moltes coses, no sola, sinó sempre acompanyada d’un equip de persones que ens compenetràvem i això em va animar. Rere sortir en Manel Royes el va substituir en Pere Navarro, qui sortí elegit en les següents eleccions. Per aquell temps en Josep Montilla es presentava a Madrid i va comentar que desitjava a la llista per Barcelona una dona amb carrera universitària. A l’Assemblea els va semblar que jo podia ser la persona adequada i m’ho van plantejar i, és clar, vaig acceptar. Tot i que anava quasi tancant la llista, en el número 14 si mal no recordo, la sorpresa fora que vaig sortir. Mai havia imaginat arribar a ser Diputada a les Corts Espanyoles.

· Un bon salt, de professora universitària a diputada al Congrés. Com et senties?

Em vaig preguntar, què faig aquí? Vaig entrar de ple a la política amb quaranta anys, no l’havia treballat de jove i d’entrada és com si et trobessis descol·locada. El meu germà em deia, “tú fes com jo quan feia la mili, quan vegis un grup, t’acostes i escoltes què diuen” i així fora. Un dia, baixant per les escales del Congrés, ens creuem amb la Teresa Cunillera i en Joan Puigcercós que pujaven, i aquest li va dir, “et presento a la Vicepresidenta de la Comissió de Foment i Habitatge”. Rere meu no hi havia ningú i fora allà que em vaig assabentar del nomenament. Vaig conèixer a la Magdalena Álvarez, una dona molt empoderada i forta, i a la Comissió hi havien diferents estaments com Renfe, Adif… tots d’un món que no coneixia, el Tècnic. Van crear una Subcomissió d’Aeronàutica i m’hi vaig integrar pensant que coneixeria gent del sector així com lleis sobre el tema, i potser podria ajudar als de Terrassa per la seva aposta per l’aeronàutica. Tot bé, coneixement del sector, ponent d’algunes lleis, el que em va donar ocasió de força treball com a diputada. I penso que la tasca d’un diputat la gent no l’entén, no entén que fas de corretja de transmissió entre el poble i tant amb el govern que mana o estant a l’oposició, a favor o en contra, però vigilant el que es fa. Això la ciutadania no ho entén, doncs vaig intentar posar una oficina parlamentària a Terrassa i recordo no haver tingut més de sis ó set visites en els meus vuit anys de diputada, dues legislatures que vaig ser-ho. Poc interès. Acabada la segona, de tornada a la Universitat.

· I com et va anar la reentrada?

En part no massa ben rebuda i va ser una sorpresa, doncs a la fi era una persona que havia estat al Congrés per ells i tornava portant una sèrie de contactes i de coneixement i em semblava no se’n volien aprofitar, en el bon sentit de la paraula, no ho dic amb el mal sentit. No per part dels Rectors, que em van tractar molt bé, sinó per part d’alguns companys que em miraven amb un cert recel, sense voler generalitzar, però vaig trobar un cert buit és clar, ja feia uns quinze anys que havia sortit de la Universitat. Van demanar-me reingressés tot seguit sense esperar els tres mesos establerts i així ho vaig fer, i rere la freda rebuda vaig pensar “no et preocupis” doncs feia molts anys, ja de diputada ho havia intentat, que volia fer el doctorat i vaig pensar que ara era la meva, de moment fer les classes, i com que ningú m’havia demanat l’ajudés a fer investigació, em dedicaria a fer el doctorat. I el vaig treure amb “cum laude”.

· Veig que no sols ets animosa sinó valenta.

La vida és així, si no et donen el que volem t’ho has de buscar, no? Un dia, el mes de maig, em truca el Rector per dir-me que uns empresaris, que s’han quedat l’Escola de Negocis que era de la Caixa de Terrassa, EUNCET, i que no estava massa bé, volien que jo fos la Directora, doncs alguns d’ells em coneixien de Madrid i demanaven la meva ajuda. Com ja tenia clar que no em pensava quedar a la Universitat de Terrassa els hi vaig dir que sí, però que tinguessin en compte que volia acabar el doctorat. Quan vaig aterrar a l’Escola, avui dia una de les més grans que hi ha a Terrassa, es cursava un grau d’Administració i Direcció d’Empreses, ADE, i als set anys quan vaig deixar-ho, teníem tres graus universitaris, més dos màsters universitaris i de tres cents alumnes vàrem passar a nou cents. Tot i passar-ho molt bé, va arribar el moment de deixar-ho, perquè vaig veure que el vaixell s’havia fet tant gran que calia un altre tipus de lideratge al davant i jo sóc una persona que m’agrada arreglar coses, imaginar, fer… però el dia a dia m’avorreix i aquell ja era un dia a dia d’un transatlàntic. No volien pas que marxés, el que els hi agraeixo, però vaig sortir deixant la feina ben disposada i em vaig jubilar.

· O sigui, vas deixar de ser un cul inquiet per assentar-te, o no?

La jubilació em feia molta por, tots els fills grans, ja amb nets… i pensava què faig dins una casa completament sola i no és el meu estil. Però em van venir a demanar coses i vaig col·laborar amb diferent gent, entre ells i fins fa un any amb l’Escola de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, ESCAC, una molt bona plataforma i també amb moltes altres iniciatives. Ah, i a més faig joies!

· Doncs, per què dius que et feia por la jubilació? No ho entenc.

Perquè no tenia hobbies, ja m’ho deien els fills, “Mare, que faràs?”. Sempre havia viscut fent feina, i ara podia anar a ballar, de botigues, a la piscina… potser un dia o més, però tampoc. És que no tinc hobbies! Bé, doncs ara faig joies, no per vendre, i m’ho passo molt bé fent-les; i he aprés a fer la caminada nòrdica… i faig mil cent coses més. La veritat, no tornaria a l’època passada, estic bé jubilada.

· La veritat és que has tingut una vida professional molt plena.

Sí, la veritat és que sí. I no t’he dit les dificultats que m`he trobat en cada lloc, vaig trobar gent marginada, gent molt bona que m’ajudava, també gent a qui no vaig caure gens bé, però al posar-me davant la feina i tirar, la gent m’ajudava, o a l’inrevés jo els ajudava a ells. I amb tot em queda que tinc molt bona relació amb un munt de gent.

· Com va ser el teu vincle amb el Col·legi?

De fet em vaig col·legiar molt tard i va ser arrel de quan estava de Sotsdirectora d’Extensió Universitària i Entorn industrial a l’Escola, i per un acte que fèiem amb entrega de premis i en veure que el Col·legi en donava, en vaig demanar al Degà de llavors, en Antoni Carrillo (e.p.d). Em va preguntar a la trobada si estava col·legiada i al no ser-ho llavors me’n vaig fer. I la veritat no he fet res d’especial, sols col·laborar quan m’ho han demanat, alguna entrega de premis… i fins i tot em van fer col·legiada d’honor! Estic molt agraïda al Col·legi i sempre que se m’ha demanat qualsevol cosa ho he intentat fer.

· Es parla de manca de dones fent la carrera d’Enginyeria. Tu ja tenies aquesta vocació de joveneta?

No, ara te’n riuràs. Volia ser professora d’Educació Física, era bona atleta, però amb allò de la “Secció Femenina” tenia d’anar a estudiar a Madrid. El pare em va dir, “Què dius a Madrid? Si vols anar a estudiar ves a l’Escola o fes Magisteri”. I vaig triar anar a l’Escola. I em va agradar la carrera, tot i que havia assignatures difícils que vaig superar, i inclòs vàrem reivindicar que al taller, com que érem molt poques noies estudiant, volíem fer les mateixes pràctiques que els nostres companys, foren de mecànica, d’electricitat… de tot. Ho vaig passar molt bé.

· Animaries a les noies a estudiar Enginyeria.

A veure, és molt divertit perquè enginyeria ve d’enginy i això vol dir també divertir-te, imaginar, enginyar… o sigui que no s’espantin perquè és divertit. Que cuidin les relacions entre elles, coneixeran quins problemes tenen perquè seran semblants i la majoria de vegades, les dones ens necessitem les unes a les altres; i que cuidin les relacions en el seu entorn i amb els amics. Els desitjo s’ho passin tant bé com jo ho he passat en la meva professió.

· I de cara a la gent que s’ha de jubilar, que potser els fa por la jubilació, què els hi recomanaries?

Doncs sí, s’haurien de preparar una mica abans, però d’entrada ja fa certa por la paraula preparar, perquè quan no tens hobbies, com em deien els meus fills, impacta. Però la vida et porta a tenir relacions i fer coses, simplement parlant, xerrant, compartint una estona amb algú, passejar, caminar… es poden fer moltes coses i potser no cal que ens preocupem, es tracta que gaudim en aquesta etapa, fent activitats, naturalment, no restar assegut en un banc, es tracta de fer anar tant el cos com la ment.

Moltes gràcies Maria Dolors per la teva gentilesa en acceptar et féssim aquesta entrevista. Ha estat molt agradable i il·lustrativa la xerrada. Benvinguda al Club!

Nosaltres els amics que hem muntat aquesta plana web, ens hem posat com a lema “Jubilats, però no retirats” i estem fent un munt de coses que ens agraden, gaudim fent-les. Com ara fan també al Col·legi, on tenim un bon exemple amb la Comissió d’Enginyers Sèniors, que organitzen al llarg de l’any un munt d’activitats, des de visites, viatges, conferencies, concursos… És un espai lúdic i cultural per a tots els col·legiats i familiars, i que va creixent de forma continuada.

Pere Rodríguez

Març, 2022