ENTREVISTA LÍDIA MOLANO

La Lídia Molano Mañas, guarda del Refugi dels Rasos de Peguera, forma part de les dones que dediquen gran part dels seus esforços a regentar un refugi de muntanya. De fet no ha estat la seva diguéssim primera feina principal, és jurista de professió i va exercir la seva activitat a l’Ajuntament de Manlleu, fins que la va anar compartint amb la feina del refugi. Però deixem que sigui ella mateixa qui ens expliqui exactament com va anar tot plegat.

· Bon dia Lidia, explica’ns ni que sigui per sobre, com va ser el pas de la teva vida, diguem urbana, a la de guarda de Refugi de Muntanya.

Jo sóc nascuda a Montcada i Reixac i la meva vida social i familiar la vaig fer allà fins ben passats els 24 anys. Tot i viure ben a prop de Barcelona, gairebé tota la meva vida estava molt lligada a la muntanya, no passava setmana que no voltés per la serralada de Marina o trepitgés Collserola i, sempre que podia, m’escapava al Pirineu. A més, des de ben petita a casa tant l’alpinisme com l’esport en l’entorn natural m’havia sigut molt proper gràcies al meu pare i el meu germà (12 anys més gran que jo). Durant 5 anys vaig ser fundadora i cap de l’Agrupament Escolta el Turó de Montcada, cosa que va fer que la passió que sentia jo per la muntanya la pogués transmetre a joves. És un projecte del que em sento molt orgullosa i on personalment vaig aprendre molt. Poc després de deixar el CAU, vaig marxar a viure a Osona i vaig començar a treballar durant els caps de setmana al Refugi d’Ensija, que gestionava el meu company i vaig anar compaginant-ho amb la meva feina a l’administració pública.

· Com vares conèixer al Xevi Generó i en quin moment vàreu decidir dedicar-vos a la feina de Guarda de Refugi?

En Xevi i jo ens vam conèixer durant el col·loqui posterior a unes xerrades que jo realitzava sobre el procés de la cacera de bruixes i les estructures econòmiques que van derivar d’aquest fet. Poc a poc, ens vam anar coneixent i ell era el gestor del Refugi d’Ensija des de feia 2 anys. Ràpidament, em va enamorar la tasca de guarda i el projecte que tenia per endavant aquell petit refugi i em vaig engrescar a pujar cada cap de setmana.

· Com va ser el fet de començar pel Refugi de la Serra d’Ensija de la FEEC, que està força apartat de les vies de comunicació i li cal fer portejos importants a l’esquena? Suposo que, amb el Xevi com a company teu, ho teniu-ho tot ben compaginat.

El Refugi d’Ensija no té ni a l’estiu  ni a l’hivern accés per carretera o pista. S’ha de portejar tot a l’esquena, ja que el camí des de Saldes està molt malament i el bestiar de càrrega no podia pujar. Durant les èpoques d’estiu quan plegava de la feina els divendres al migdia, em canviava el vestit i les sandàlies, pels pantalons curts, les bambes i la motxilla i agafava el cotxe des de Manlleu amb tranquil·litat els dies de sol i amb presses els dies que sabia que la méteo no pintava tant bé. Passava per Saldes a comprar pa al forn, entomava la pista fins a la font freda on aparcava i carregava motxilla amb llaunes i productes frescos. Arribar a les planelles des d’on es divisava ja el refugi, després de fer 3,5 km amb 500 m de desnivell positiu i trobar en Lur (el nostre gos) que sortia del refugi i corria a buscar-me, sempre era el millor moment de la setmana. Durant l’hivern el camí de pujada i baixada sempre el fèiem en Xevi, jo i en Lur amb les seves alforges. Fora de temporada d’estiu obríem els caps de setmana que teníem reserves i pujàvem plegats. Els hiverns de neu obríem gairebé cada cap de setmana. Es feia dur anar a treballar dilluns a primera hora a l’oficina jejeje.

· Com a dona com veus la teva implicació dins de tasca de Guarda.

No crec que la meva implicació sigui diferent que la d’un guarda home. És més, la tasca de guarda i dona ha sigut més habitual del que es creu, però molt invisibilitzada. Sobretot quan la guarda comparteix tasques amb un home. Sempre se sol identificar l’home com el principal gestor i la dona com una simple ajudant. Però moltes dones han ocupat i ocupen aquesta professió. De fet, previ a en Xevi i jo, el Refugi d’Ensija havia estat portat per la Sheila, previ a la Sheila hi havia hagut la Mercè i després que nosaltres haguem entomat el projecte de guardar el Xalet-Refugi dels Rasos de Peguera la guarda actual d’Ensija és l’Ester. Tanmateix, el Xalet-Refugi dels Rasos de Peguera també ha estat guardat per moltes dones i moltes persones recorden amb molt amor la Maria, una de les guardes més carismàtiques que va regentar l’edifici o bé la Carmeta. De fet, el mitjà de comunicació La Directa va fer un molt bon reportatge on posava de manifest una gran quantitat de refugis que són gestionats per dones.

· Després de 8 anys al refugi d’Ensija, heu passat al de Rasos de Peguera, del Club Excursionista Montserrat de Manresa, aquest a peu de carretera. Què opines del canvi en el sentit de tenir més feina com a restaurant-bar, que com a refugi purament entès?

Molta gent pensa que el Xalet-Refugi té més tasca de bar restaurant que de refugi, però més enllà d’aquesta afirmació hi ha una altra realitat. La tasca principal del Refugi dels Rasos és acollir persones que realitzen algun tipus d’activitat esportiva: caminades (ja sigui la ruta Tora Blava, el camí dels bons homes, la circular a Ensija o qualsevol altra ruta que es pot realitzar per l’entorn dels Rasos de Peguera), escalada, rutes en Btt (com la Tour du Lord, la Berguedà bike trails o simplement la pujada al port dels Rasos en bici de carretera), gent que fa vols en parapent, etc… Potenciem i prioritzem ser punts de control i ajuda de les diferents curses com poden ser la Berga-Rasos-Berga o la Berga Trail o la Rasos-Manresa. Tenim molta connexió amb les entitats del territori i això és el que ens omple.

Sí que és cert que ens encanta cuinar i, per això, als migdies fem un torn únic amb un menú que passem prèviament i que el dia abans la gent ens ha de triar, perquè és la manera que hem trobat també d’acostar-nos a la població del territori. El porteig del material no el fem a l’esquena però sí que l’hem de fer amb la nostra furgoneta, ja que no ens hi arriben els distribuïdors. Des d’un inici, i ja ho fèiem a Ensija, vam optar per oferir un producte de proximitat i qualitat perquè ser guarda d’un refugi no vol dir que no puguis estimar la cuina i el bon menjar. Crec que cada cop més, els guardes i les guardes intentem oferir productes variats i cuinar-los amb amor i això no significa que et transformis amb un restaurant sinó que tractes amb respecte l’entorn i els productors i productores que t’envolten. La gent quan arriba a un refugi a part de descansar té ganes d’omplir la “panxulina” amb bona teca. A més, per a un refugi, el que marca la diferència vers qualsevol bar o restaurant n’és la tasca transversal que realitzem: d’informació i servei d’aixopluc de les 24 hores.

· Entenc que en Xevi està totalment implicat a la feina de cuinar, però crec que tu ets la reina de les amanides i pastissos. Com ho compagineu tot plegat?

A la cuina en Xevi i jo estem al 50%. Preparem la carta i menús conjuntament cada temporada i elaborem els plats per igual de forma inicial quan els pensem. És a dir, tant un com l’altre sabem fer tots els plats. Ara bé, com un refugi com el nostre no pot disposar de gaire personal ens hem d’organitzat de la següent manera: jo faig gairebé tots els primers i estofats, que es poden fer amb antelació i conservar i en Xevi acaba els arrossos i s’encarrega de la brasa. Així jo puc fer primers i servir taules i en Xevi està pels segons i neteja els plats i la cuina.

Sincerament, no m’agraden les postres, gairebé les fa sempre en Xevi. Jajaja i a mi, per contra, m’encanten les cassoles, gràcies a la meva mare i la meva iaia que em van traslladar la passió per la cuina tradicional. A Ensija ens passava una cosa molt curiosa i és que havies de saber avorrir-te i ens barallàvem per fer els arrossos. És per això, que crec que surten tan bons: per haver tingut molt temps per fer-los amb amor i per haver-los compartit entre els dos durant 8 anys. Són com un fill: 50 i 50.

· Les vostres aficions a la lectura són ben conegudes, explica’ns com és que teniu una biblioteca sobre temes de muntanya tant interessant, inclús ja al refugi d’Ensija?

Les biblioteques tant a Ensija com a Xalet-Refugi dels Rasos, va succeir arrel d’una campanya que vam iniciar al refugi d’Ensija on vam potenciar que la gent ens pugés llibres. Al Refugi dels Rasos hem seguit amb la mateixa filosofia, fins i tot fent presentacions d’alguns d’aquests amb els seus autors i autores. No entenem la tasca de refugi i de l’excursionisme sense tenir vincle amb la cultura.

· Explica’ns una mica com us repartiu les tasques diàries amb en Xevi. El fet de ser dona fa que et toquin algunes d’específiques o ho feu de manera equitativa?

Fem totes les tasques d’una forma paritària. Tot i que sí que en tenim algunes d’assignades que cadascú fa per tal d’organitzar-nos millor. Per exemple, el dia que obrim el refugi, anem a comprar plegats tots els productes que necessitem a l’engròs. Un cop arribem al Refugi descarreguem el cotxe i en Xevi endreça les neveres de les cerveses i jo les de frescos i verdures. Netegem les dues llars de foc (una cada un) i les encenem per escalfar tot l’edifici.

A la tarda, ja ens posem a cuinar (en Xevi fa la ceba pels sofregits – fem una ceba que cou durant més de 3 hores) i jo em poso a fer les cremes de verdures, estofats i cassoles (menjar que aguanta bé envasat al buit a la nevera per poder-lo servir durant el cap de setmana). Després durant el cap de setmana que ja tenim pernoctes, de bon matí fem esmorzars i encenem la llar de foc i el pellet. Acte seguit jo netejo habitacions mentre en Xevi neteja els plats i gots de l’esmorzar i despara taules. I ja ens posem a “tope” amb els dinars del migdia i els esmorzars que puguin anar arribant. Després al migdia arriba en Pol, que és el noi que també treballa amb nosaltres i és qui s’encarrega de parar taules i ajudar-nos a netejar els plats del migdia, així com a preparar alguns dels plats. Un cop acabats els dinars arriben les persones que pernocten i els sopars. I així dia rere dia. Després hi ha altres tasques que no són diàries, però que també s’han de fer com tallar la gespa de la terrassa, treure les taules i les cadires a l’exterior, entrar llenya un cop al més aproximadament, fer tasques de manteniment i reparació i fer gestions i comptabilitat.

· Durant la gravació de la sèrie Refugis i Guardes, vaig poder observar que el percentatge de dones en els refugis, ja sigui com a guardes o bé com ajudants, era notablement inferior al d’homes. Quina seria la teva opinió al respecte, per què creus que passa?

No sabria dir-te si aquesta afirmació és del tot certa si ampliem la mirada cap a tots els refugis que existeixen al territori i no només ens centrem en els de la FEEC. El que sí que és cert, és que des dels inicis sempre hi ha hagut dones guardes (només cal mirar el Refugi dels Rasos on soc ara. La gent recorda amb molt amor, la Carmeta o la Maria, com ja he dit abans.) i n’hi ha molts d’altres guardats per dones, com pot ser Estanys de la Pera amb la Genni, el Rebost amb l’Anna, Coromina amb la Marta, Ensija amb l’Ester o Serrat de les Esposes amb la Yamina. I seguiria amb un llarg, etc.

Ara bé, dins de l’imaginari col·lectiu la tasca de guarda és atribuïda als homes, i queda molta feina per fer per tal de fer veure que no sempre és així. I en els casos on un refugi és gestionat per una guarda i un guarda és important no donar per pressuposat que qui és el guarda titular és l’home i la dona l’ajudant o qui neteja o qui fa pastissos. Les dones hem treballat al llarg de la història i sobretot en el món rural en feines dures i sacrificades, amb l’afegit d’haver-ho de sumar a la feina de criança.

· Què opines de l’experiència de la gent gran que passa pel refugi, ja sigui aquest en que esteu ara, o el d’abans, que era més de muntanya pura i dura, gent que estima la muntanya. Quines xerrades tenies amb ells i/o sobre quins aspectes?

Tinc un vincle molt especial amb les persones d’edat avançada, ja que penso que són portadores d’història i de qui sempre es pot aprendre. La veritat és que a Ensija ens arribava poca gent gran, ja que les cames havien d’estar en forma i potser les persones de més edat que hi voltaven eren els vaquers amb qui  sovint parlàvem de com havia canviat el paisatge, on cada cop hi havia menys pastures i els arbres van guanyant terreny als prats. Però ha sigut estant al Xalet-Refugi dels Rasos de Peguera que gent molt gran s’acosta a nosaltres amb nostàlgia del que havien viscut dins d’aquestes 4 parets. 4 parets que es van aixecar a l’any 1933 i on no arribava carretera i aquestes dones i homes pujaven amb els esquis a l’esquena per tal de fer unes quantes baixades i passar uns dies divertits. És aquí on veus la quantitat de dones que van fer coses excepcionals al Berguedà i ens agrada pensar com devia ser aquest refugi durant aquells anys abans a la guerra i posteriors.

· Com veus en el futur, la possibilitat de compaginar la vida familiar amb la del refugi, en el sentit per exemple de tenir algun marrec que transiti per la sala. O sigui aquesta feina la veus per molts anys o per un determinat espai de temps en l’àmbit familiar; tenim exemples de refugis que els fills dels guardes que han crescut allí, i ara agafen el relleu als seus pares, per exemple Amitges i Ernest Mallafré.

Bé, no és una feina fàcil compaginar vida familiar i la vida al refugi. Si mai tinguéssim canalla és evident que hauria d’entrar a treballar algú altra per mi durant una temporada o bé reduir el volum de feina. Jejeje perquè moltes de les tasques que realitzo són d’esforç físic i treballem des de quarts de 8 fins quarts de 12h de la nit.

Els primers mesos segurament que me’ls hauria d’agafar molt tranquil·lament, però crec que els primers anys si tens una bona xarxa d’amigues i família podrien ajudar molt a compaginar les hores de més feina amb la criança. Tot és trobar estratègies, saber delegar i saber fins on arribar per viure dignament i ser feliços. Suposo que sobre la marxa es van veient quines decisions s’han d’entomar, si mai arriba el moment.

· Com us va afectar la pandèmia del Covid en la vostra economia pel fet de no poder obrir o bé fer-ho amb moltes restriccions? El Club va ajudar en aquest cas?

La veritat és que la pandèmia va arribar just 3 mesos després d’aterrar al Xalet. I vam haver d’aturar l’activitat durant més de dos mesos. Per sort, aquest refugi és molt estimat per la gent del Berguedà i el Bages i hi ha moltes activitats per poder realitzar (bici de carretera, BTT, escalada, sants en parapent, orientació, caminades o córrer, entre d’altres) així que de seguida que es va obrir el confinament a nivell comarcal la gent va pujar-hi molt i vam estar molt acompanyats de la gent de la Comarca. Gràcies a això vam poder superar la crisi i la veritat és que creiem que som uns privilegiats.

El que sí que va ser complicat va ser l’època de tancaments municipals, ja que Castellar del Riu, que és on es troba situat el Refugi de Rasos de Peguera, només té 180 habitants i gairebé no hi corria ningú per aquí. Hi van haver decisions durant la pandèmia pensades en clau de ciutats grans i, per exemple, no es va pensar en comarques petites com el Berguedà que no arriba a 40.000 habitants i que viu de les sinergies entre pobles. Pel que fa al Centre Excursionista Montserrat, estem molt contents de la relació que tenim amb ells, i la veritat és que ens ajuden sempre que poden. Ens agrada el tracte proper que hi tenim i que s’estimin tantíssim el Refugi que van re-aixecar de les cendres després que es cremés l’any 2012.

Bé Lídia, crec que hem fet un repàs prou ampli per la teva vida de Guarda de Refugi, tot i que és possible que ens deixem alguna cosa al tinter. Així, doncs, donem per acabada aquesta xerrada amb la Lidia Molano, agraint la seva amabilitat i predisposició a col·laborar amb aquesta pàgina web de Tècnics Jubilats. Esperem que les persones que la llegeixin, puguin interpretar més acuradament quina és la vida i les tasques d’una dona en un refugi de muntanya. Moltes gràcies!

Antoni Lázaro

Abril, 2022